• 6 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Llàtzer Moix

Problemes d’identitat

A poc a poc, la política local s’ha convertit en una cançó empipadora i única

Catalunya no és Crimea, clama el Govern de la Generalitat. Així ho ha manifestat aquesta setmana arran que la Unió Europea condemnés la secessió d’aquesta península i que al Govern espanyol li faltés temps per comparar els dos països, i així desqualificar l’independentisme català. És clar que el que ha succeït a Crimea –annexió a Rússia, mitjançant desplegament militar, d’aquesta regió cedida a Ucraïna per Khrusxov el 1954– no té res a veure amb el procés sobiranista avalat pels catalans i pel seu Govern. Però aquestes innecessàries –per no dir enredaires, i fins i tot estúpides– comparacions no haurien d’estranyar ja a ningú.

En part, perquè les fan d’una tirada i a cost zero polítics sense millors recursos, habituats a convertir el primer que agafen en munició dialèctica, encara que no tingui cap mena de sentit. I, en part, perquè Catalunya, que segons ens diuen és una nació amb identitat pròpia i singular, passa la vida mirant-se al mirall d’altres països. Per exemple, en el d’Israel, prova tangible que al segle XX podia crear-se un nou Estat. O en el de Lituània, des que Vytautas Landsbergis va agafar les regnes del país bàltic acabat d’alliberar de l’abraçada russa i a molts catalans els va semblar descobrir, de la nit al dia, un insospitat parentiu amb els lituans. O en el de la província canadenca de Quebec, sobretot quan semblava que els seus processos sobiranistes portarien a alguna banda. O en el d’Escòcia, país amb molt whisky i més petroli, que ara s’acosta al seu referèndum per la independència...

Totes aquestes comparacions de caràcter geogràfic són interessades, contraproduents en termes identitaris i sense més utilitat que la de l’arma llancívola. Però no són les úniques. N’hi ha d’altres que es basen en conceptes elevats com l’honor i la dignitat, o en àmbits més terrenals, com la història i l’economia. I totes es reiteren de manera pesada i exclusiva, diàriament i sense parar, fins a monopolitzar alarmantment el debat polític, com la notorietat del Barça monopolitza i empobreix el debat esportiu. Tenint en compte el temari que manegen els polítics, aquí ja no hi ha més qüestions d’interès que els que fan referència a la independència. Així és com anem transformant-nos en un país on es parla més de la nova identitat que volem ostentar que dels fils d’intel·ligència, treball i innovació necessàries per construir-la.

Suposo que aquesta anàlisi de la realitat, que a mi em sembla armada amb una lògica inqüestionable, no coincideix amb la de gaires dels nostres presumptes líders que, a poc a poc, i amb la inestimable col·laboració dels homòlegs madrilenys, han convertit la política local en una cançó empipadora i única, que és la que de fet ens identifica ara. I la vida continua passant, per no tornar. A Crimea i, aquí, també.