El Punt Avui

LA CRÒNICA

Deu coloms i cap toro

06/04/14 02:00 AZAHARA PALOMARES
Notícies relacionades
“No tinc gaire clar que em vulgui separar i vinc a assabentar-me bé”, deia una de les acompanyants
Notícies de ...

Poc es devien pensar els assistents no fa gaires anys a les curses de toros a Tarragona que tal dia com ahir el mateix espai seria l'escenari d'una assemblea de to independentista, i que els cartells dels mestres toreros es canviarien per una mena de competició per ensenyar l'estelada més gran. I és que durant l'assemblea de l'ANC els únics animals que vam veure a la remodelada plaça de braus van ser els deu coloms de torn que havien quedat tancats a l'interior per culpa de la moderna coberta retràctil, i que van fer que algun periodista, mentre maleïa els errors continus de la xarxa d'internet, hagués d'anar esquivant de propina alguna cagarada caiguda del cel.

“M'agrada que es faci precisament en aquest lloc: és un símbol del canvi dels temps”, em comentava en Francesc Parramon, un jove que havia vingut de Vic i que formava part d'una categoria d'assistents intrigant: la dels acompanyants, sense dret a vot, ja que no són membres de l'ANC, i que, oficialment, estaven aïllats de familiars o amics socis en un sector darrere de l'escenari (a l'hora de la veritat molts van acabar barrejats amb la resta). “Jo és que he viatjat molt per Espanya i m'encanten molts llocs, i per això no tinc gaire clar que em vulgui separar. Vinc aquí perquè em vull assabentar bé de què va la cosa”, relatava la Concepció Cadafalch, una altra assistent vinguda de Terrassa i amb l'acreditació d'acompanyant penjada al coll. També intentaven treure l'entrellat de tot això de l'independentisme els tres periodistes estrangers acreditats a l'acte. “A França ens sembla incomprensible dir que els catalans estan maltractats veient el que ha passat amb les nostres minories”, ens confessava la corresponsal de Le Monde, Sandrine Morel.

De les cinc hores que va durar l'acte, però, probablement poc ens van servir per situar-nos les tres primeres, en què les esperes per culpa d'un retard de 45 minuts en l'inici i la llarga lletania de lectura de les esmenes van resultar diguem-ne poc estimulants. Era un bon moment per tombar pels passadissos de la plaça, entre assistents que s'atabalaven per la trentena de portes d'accés a l'arena i els més ben situats que ja assaltaven el bar (on es preparaven entrepans compulsivament) i les botigues de marxandatge. O per trobar-se també amb un Pep Sala amb cara resignada esperant per presentar la versió actualitzada de l'Onze de Setembre, tot i que en aquells moments jo no podia evitar recordar que la cançó que de veritat atreia les estelades als concerts de Sau deia allò que “els discursos sempre m'han avorrit”.

Poc, però, ens vam avorrir amb els focs d'artifici dialèctics del final, discursos, anuncis i crits reivindicatius ben orquestrats. I fins i tot alguna sorpresa més local amb els cartells contra el transvasament que els socis ebrencs van mostrar mentre Pepet i Marieta interpretaven la cançó himne de la Via Catalana. I entremig de l'ambient festiu, era inevitable anar mirant de reüll el treball dels voluntaris, que cridaven desesperats quan no els donava temps de comptar vots a mà alçada, i que miraven d'organitzar-se en atabalats recomptes de vots d'esmenes a les urnes. Ells, ahir, es van guanyar un merescut signe de la victòria.

Darrera actualització ( Diumenge, 6 d'abril del 2014 02:00 )