• 7 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Esteve
  • SALVADOR ESTEVE I FIGUERAS, president de la Diputació de Barcelona

La Mancomunitat, avançada de l’autogovern

El 6 d’abril del 1914, ahir va fer cent anys, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya i en va assumir la presidència Enric Prat de la Riba, que des del 1907 ja presidia la Diputació de Barcelona. La Mancomunitat agrupava les quatre diputacions catalanes i es convertia així en la primera experiència d’autogovern del país des del 1714. No va ser fàcil arrencar el reial decret que autoritzava la formació de mancomunitats provincials, fet expressament per atendre les demandes catalanes, resultat d’una llarga lluita col·lectiva pel reconeixement d’un país que volia fer un decidit pas endavant cap a la modernitat.

Perquè, en efecte, parlar de la Mancomunitat i de la seva obra és parlar de modernització. Una modernització amb caràcter fundacional, perquè obre camins i basteix un teixit institucional que, en essència, perdura cent anys després. El ressò popular de la Mancomunitat és menor que el de la Generalitat republicana, però el simple esment d’algunes de les seves realitzacions principals basta per adonar-se de les dimensions de l’obra realitzada en només una dècada, truncada el 1923 pel cop d’Estat de Primo de Rivera.

L’Institut d’Estudis Catalans, l’Institut del Teatre, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, les Biblioteques Populars, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, la Biblioteca de Catalunya, 1.770 quilòmetres de carretera construïts, gairebé 6.000 quilòmetres de línia telefònica estesos, el salt endavant en tots els nivells d’ensenyament, sobretot el superior, el tècnic i el professional, el Servei Meteorològic de Catalunya... La llista de fites de la Mancomunitat impressiona, però va més enllà de l’enumeració d’un seguit d'institucions, serveis i equipaments cabdals per al país. Perquè darrere hi havia un ideari de servei públic eficient basat en la qualitat i la professionalitat. Hi havia, també, els valors d’innovació i modernitat per desenvolupar la societat catalana d’acord amb els temps.

Hi havia, en fi, com ara, la voluntat d’una societat, d’un país que vol inserir-se plenament en el context que li és natural: l’Europa avançada del progrés. Davant l’immobilisme i la deixadesa institucional del sistema polític espanyol, sacsejat encara per la crisi posterior al 1898, la Mancomunitat expressava un anhel de desenvolupament que els nostres pobles i ciutats reclamaven i podien assumir, així com la certesa que la tècnica, la ciència, la formació i la informació eren instruments essencials per modernitzar les estructures de l’Estat.

Com va dir Enric Prat de la Riba fa cent anys, “la Mancomunitat clou un període i n’obre, n’inicia un altre”. La frase no era retòrica, com el temps ha demostrat. Per això és important que la Mancomunitat i la seva obra siguin conegudes i reconegudes definitivament com una part essencial de la història de Catalunya.