• 7 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • R. MARGARIT, psicòloga i escriptora

Consultes vàries

En cada democràcia que presumeixi de ser-ho de debò, les consultes a la població, pels temes que els afecten directament, haurien de ser un costum de bona higiene per la raó tan senzilla que les voluntats dels ciutadans van canviant segons el que els toca viure. Si en unes eleccions un govern obté majoria absoluta en aquell moment, això no vol dir carta banca perquè durant quatre anys pugui fer i desfer segons convingui als membres que el componen, de manera que si es vol ser honest de veritat, cal preguntar una vegada i altra a la població pel que s’està esdevenint de portes endins i de portes enfora. Prendre mesures submises a instàncies més altes o més poderoses econòmicament sense el consentiment de la població és un greuge que tard o d’hora es paga. Les coses es poden fer de moltes maneres i el pensament únic val més suprimir-lo d’una vegada per totes.

Dit això, i pel que fa a tot aquest enrenou de “la consulta” a Catalunya, és evident que la pregunta que es vol fer és, si més no, ambigua, perquè en la seva primera part, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”, no s’especifica quina mena d’Estat. Tot sol no vol dir res, cal posar-hi algun qualificatiu: federat, confederat, associat, independent... I no esperar a la segona pregunta immediata sobre la independència. Una ambigüitat estudiada no resol res, ben al contrari, embolica encara més la troca. I mentrestant, les retallades continuen seguint el model neoliberal al qual ERC està donant suport. És a dir, que mentre la gent es capfica amb una pregunta ambiguament patriòtica, en silenci es va segant l’herba dels serveis socials sota els peus dels soferts ciutadans.

Cal fer consultes, i tant que cal, en petit i gran format: de la mateixa manera que es pregunta als ciutadans si es vol una reforma de la Diagonal, s’ha de poder preguntar també als ciutadans si estan d’acord amb les llistes d’espera dels hospitals, o dels canvis en l’educació, o sobre les prioritats de la despesa pública, perquè no ens oblidem que els governants, siguin quins siguin, només són servents dels ciutadans i pagats amb els nostres impostos. Ara la partitocràcia ja s’ha acabat.