• 8 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Victòria pírrica

La derrota mai no és definitiva, i a això s’agafa la delegació catalana

Sense baixar de l’autobús, al més pur estil Helenio Herrera, el Congrés rebutja avui la demanda del Parlament de transferència de les competències per convocar un referèndum a Catalunya. És la crònica d’una derrota catalana anunciada. Però, tot i així, es pot debatre sobre l’estil. Els qui s’oposen per endavant, no a la demanda legislativa literal de la Cambra catalana, sinó a la consulta en si mateixa, representen una majoria folgada en el Congrés –només la suma del PP i el PSOE arriba al 84% de la Cambra–, encara que la seva victòria serà d’allò més pírrica. Pírrica, malgrat el seu desgrat legítim, perquè el debat posarà en evidència la crisi més important del model territorial fixat fa tres dècades a la Constitució i la incapacitat dels dos grans partits d’afrontar aquesta reforma institucional que ells i, de moment, només ells poden executar. I pírrica perquè el que es posarà en joc des de la tribuna no és més que un tràmit institucional previst en el full de ruta del procés emprès per Catalunya. Un pas més a la recerca del reconeixement de la legitimitat per convocar una consulta, un pas tan descomptat com el no rebut. A diferència del que va passar amb el pla Ibarretxe, el rebuig del Congrés no és el final de res, sinó l’inici. I l’absència d’Artur Mas a la tribuna de l’hemicicle només té per objecte subratllar-ho.

La derrota, descrivia José Saramago, té alguna cosa positiva: mai no és definitiva; i a això s’agafa la delegació catalana. En canvi, la victòria té alguna cosa negativa: mai no és definitiva; i aquest és el risc dels poders fàctics espanyols. Així que, descartada l’autorització de l’Estat espanyol perquè la Generalitat convoqui un referèndum, les formacions partidàries de celebrar la consulta buscaran empara en la llei catalana. Es preveu aleshores una nova derrota, tan poc definitiva com la d’avui, infringida des de la maça del Tribunal Constitucional a petició del Govern espanyol. I si el no del Congrés no pararà la voluntat del poble de Catalunya, com avançava el president de la Generalitat, ho farà un recurs davant un tribunal desprestigiat?

L’única incògnita avui és la forma i el color que adoptarà aquest rebuig. D’unitat espanyola roig-i-groga, amb el PP posant pressió als socialistes per exhibir un front comú davant el desafiament català; gris de mur infranquejable constitucional; verd de tèrbola esperança d’ofertes de diàleg a la recerca d’un punt feble a les files catalanes... El president del Govern espanyol pot rebaixar el to, pintar-lo de rosa i allargar la mà a Catalunya, però difícilment s’arriscarà a posar sobre la taula una negociació bilateral en autogovern i finançament. “No estem per gestos de complicitat”, va deixar anar ahir Cristóbal Montoro. Menys encara a les portes d’unes eleccions europees en les quals votar contra el Govern de torn surt de franc. Així, la victòria encara és més pírrica.

igarcia@lavanguardia.es