• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

No és tan fàcil

Turull, el portaveu gris, va voler parlar de tot: d’història, d’arrels romàntiques, de l’Estatut, de la fatiga del pacte. Va acabar adulant el corrent que domina els carrers, cosa que confirmar el que s’intuïa: arrossegada pels esdeveniments, CDC es (con)fon amb l’ANC. Rovira, la portaveu sensible, va encisar els que, com aquest comentarista, anteposen l’empatia a qualsevol virtut. Però de seguida es va contradir passant de l’empatia a l’independentisme econòmic. En aquell sever escenari, la seva il·lusió colorista va retratar les noves generacions catalanes, formades per Les tres bessones. Herrera, gat vell, va anar a la seva: al discurs de l’esquerra que aplaudeix i suma totes les revoltes. El que passa a Catalunya, va sostenir, es expressió de la crisi de representació de la política espanyola.

Rajoy cada dia es deixa anar més. Conservador i pragmàtic, s’ha convertit en la versió postmoderna del franquista Fernández de la Mora, el del crepuscle de les ideologies. Ni una sola concessió. Ni jurídica ni política. El problema ja es podrirà, pensa. Rubalcaba, que reneix de les cendres com l’au Fènix, va fixar la seva posició. El seu desmuntatge retòric del “procés” podria inquietar els sobiranistes, si el PSC pogués ferse’l seu. Però el PSC està, com CDC, en mans d’actors secundaris. Rubalcaba és capaç de regatejar-se a ell mateix: ni una menció a la responsabilitat del PSOE en el laberint actual. Duran va aconseguir aclarir la posició jurídica catalana i va reproposar l’estratègia de CiU, apostant per la negociació d’una manera que el distingeix ben clarament de Mas. Va tornar a formular un pla B. El problema és que Rajoy no es mou ni un pèl.

El procés juga les cartes de la il·lusió. Ahir va topar amb jugadors acostumats a segles de pòquer jurídic.