• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

Un discurs de poder

Mariano Rajoy va fer ahir un discurs previsible perquè el president és previsible fins i tot quan pretén no ser-ho. Prenc les paraules precises del sociòleg José Luis Álvarez contingudes a la pàgina 44 del seu recentíssim llibre Los presidentes españoles (Editorial Combate): “Rajoy sembla traslladar a la política l’estil del seu ofici original de registrador de la propietat: anota, dóna fe, però no té un projecte de transformació de la realitat, ni tan sols reaccionari”. I continuo amb el mateix autor i llibre (pàgina 161): “Si Aznar és qui millor va practicar la competitivitat partidista, Rajoy és qui més entén de dinàmiques de poder, de l’essència universal –no importa el règim– de la política”.

El retrat d’Álvarez estalvia fer indagacions sobre el perquè i el per què no sobre del discurs de Rajoy ahir al Congrés dels Diputats. El president va fer exactament un discurs de poder, el que busca un pla de superioritat des de l’estructura legal només disposat a canviar-la –a diferència d’un Rubalcaba en versió brillant amb dosis exactes de juridicitat i de sentit polític– en molt última instància i en funció de circumstàncies diferents a les actuals: la seva majoria absoluta, com a instrument, i el seu propi temperament –“gèlid”–, segons el nostre autor citat.

Els qui intentin una lectura lineal, simple i despectiva del discurs de Rajoy es confonen. Molts analistes l’hem infravalorat, però els fets canten: ell ja sap que Catalunya és –amb la crisi econòmica en fase de sortida– el seu gran desafiament. Es mourà, però ni davant l’auditori parlamentari, ni quan se li marqui el ritme des de fora de la Moncloa. Entendre aquesta idiosincràsia presidencial és necessari per comprendre el seu discurs català.