• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Luis Álvarez J.L. ÁLVAREZ, autor del llibre ‘Presidentes de gobierno: ideología y oportunidad. Claves del liderazgo político ’

Avaluar presidents de govern

Les exagerades pompes fúnebres d’Adolfo Suárez han reflectit la inquietud institucional davant la pulsió populista de la població. Per canalitzar-la, a la classe política no li ha importat de simular idolatrar el més personalista dels nostres presidents, el menys programàtic i preparat, el que més ha utilitzat la política com a ascensor social personal i familiar, que havia estat ni més ni menys que cap del partit únic i director de televisió publica d’una dictadura.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

Les exèquies de Suárez fan ressaltar la importància d’avaluar objectivament els presidents de govern. Tots són elogiables. El servei a l’Estat, quan poca glòria podia esperar, de Calvo Sotelo. Les competències inigualables en tota circumstància i lloc –des dels subtils salons de Brussel·les als mítings electorals amarats de suor– de González. La comprensió per Aznar de les dinàmiques d’alta fricció pròpies d’una democràcia moderna. L’agilitat tàctica de Zapatero, equiparable a la de Suárez –són els dos presidents més semblants entre si, i al Mirabeau d’Ortega. I el domini dels temps de Rajoy, que ha copsat l’essència de l’exercici del poder conservador: gastar sempre el menor capital polític possible.

És revelador de la immaduresa, i rancúnies, de la democràcia espanyola que tots els presidents hagin acabat malament: quan van sortir de la Moncloa no només van finalitzar la seva carrera política sinó que van deixar el seu partit inhabilitat per diverses legislatures per tornar al Govern. Quan el cicle polític va virar en contra seu, tots van perdre el poder. No va importar que fossin brillants les seves capacitats o atractiu el seu caràcter i imatge, el seu lideratge no va suportar un canvi de cicle, un context advers –com passa sempre, també en la direcció d’empreses o en qualsevol altra activitat–. Així, Suárez va ser apartat, amb el menyspreu desagraït que s’exerceix sobre els parvenus, quan el temps de la reforma des de dins del franquisme s’havia acabat. Calvo Sotelo només va poder lliurar el testimoni al PSOE, enmig del col·lapse del cicle centrista que havia pilotat la transició. El fatalisme final de González –assenyalat en aquest diari per Juliana– va deixar el PSOE desestructurat, encara fins ara, davant l’esgotament del cicle socialdemòcrata. Zapatero va ser el més revelador del domini de les contingències externes. El seu estil va ser d’un sol pal, vàlid per a contextos econòmicament benèfics. Tots van ser derrotats per cicles polítics contraris. Amb una excepció: Aznar.

El president popular, testimoni i agent de la caiguda de González, no va voler que li passés el mateix. Es va adonar que si calgués proposar un examen específic al lideratge presidencial espanyol aquest seria com els presidents preparen la seva successió. I els seus predecessors van suspendre aquest test. A Suárez el van apartar de la Moncloa en una maniobra pròpia d’un país predemocràtic, en un precop al cop. Calvo Sotelo no tenia ni partit en què pensar per a una successió. Mancat d’energia, fastiguejat de les divisions al propi partit, González va deixar el PSOE sense ideologia, habilitats tàctiques i successor. Aznar va saber que si feia la successió millor que González ell passaria a ser el gran líder presidencial espanyol. I en iniciar des de la majoria absoluta la seva pròpia substitució, Aznar, catòlic, més creient que ningú en el lideratge personal, es va revelar contra la força impersonal i fatal dels cicles polítics, els qui treuen i posen presidents i lideratge.

Tot i això, els exàmens de lideratge vénen en circumstàncies no triades. Aznar va tenir el més difícil, dramàtic i inesperat test de tots els presidents: l’11-M, que va suspendre estrepitosament en haver perdut en la seva descontrolada segona legislatura –aquella en la qual, segons declaracions de Duran i Lleida el 2006 “va embogir políticament”– la sintonia amb la ciutadania, la voluntat i capacitat d’actuar políticament, és a dir, d’autocontrolar-se i calcular les conseqüències dels seus actes. Cap president no va ser tan ell mateix com Aznar entre el 2000 i el 2004 i cap va ser tan descarnadament rebutjat com ell, per ser-ho, el 14-M (en aquelles eleccions no es presentava realment Rajoy, llavors simple vicari, s’hi presentava Aznar). El president que va tenir l’audàcia de renunciar a la presidència quan tenia tant de poder, d’intentar marxar abans que el fessin fora, el que va voler ser amo del seu propi destí avançant-se als canvis de context, va ser el que més va fallar personalment. Va ser l’únic la marxa del qual la va determinar ell mateix, però els resultats van ser els oposats als que anhelava.

Si des del punt de vista de competències personals i d’èxits institucionals –incorporació de l’exèrcit a la democràcia i ingrés en la Comunitat Europea– González és el líder indiscutible i inabastable de la democràcia espanyola, i en paraules del periodista Graciano Palomo, “mirall maleït” de tots els presidents, doncs a tots guanya en la comparació, és Aznar el cas més interessant, de qui més poden aprendre els ciutadans sobre lideratge, no com la seva il·lustració ideal, si no com a exemple de la fragilitat de la fantasia en l’existència d’una gent pretesament especial, els líders, capaços de vèncer les seves circumstàncies i rescatarnos en temps de neguit.

Caldrà veure si Rajoy, amb González el més fred, desapassionat, escèptic, realista i calculador dels presidents espanyols, escapa a la maledicció del càrrec. El seu primer test, comú amb Zapatero, la crisi econòmica, l’està superant. Li queda l’examen, per a ell inesperat i molest, de Catalunya. Serà interessant veure què passarà.