• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Cel·lofana de diàleg

Hi va haver moments de dramatisme, quan Rubalcaba va exclamar: “Volem continuar vivint junts”. Hi va haver rampells de seguretat d’Estat, quan Rajoy va desafiar la graderia: “Crec en Catalunya més que vostès”. Hi va haver avís curós en Jordi Turull: que ningú no subestimi el que passa al poble català. Hi va haver ruptura en Marta Rovira, l’única a esmentar la independència: l’encaix no és possible. Hi va haver una premonició de Joan Herrera: com més es tardi, més difícil serà la solució. I un diagnòstic inquietant de Duran Lleida: possiblement Rajoy va tancar les portes al diàleg.

DANI DUCHEls tres comissionats del Parlament, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, van ocupar escons a l’hemicicle a la dreta de la tribuna d’oradors

Aquest era el tema: les portes. Tancades o obertes; per sortir d’Espanya o quedar-se; per reformar o deixar-ho tot igual, però les portes. Qui tenia la clau era Rajoy, i va fer un discurs solemne, ben armat, jurídicament impecable, que va encantar a Espanya i només avui sabrem si va avivar més l’incendi a Catalunya. Però, ai, distant, molt distant, del que diu el nacionalisme. No hi va haver acostament. Hi va haver una respectuosa, però sòlida, reafirmació de conviccions, embolcallada amb cel·lofana de diàleg, paraula més utilitzada amb convicció descriptible.

Al final, van continuar sense resposta les preguntes de Rubalcaba: hi ha un problema de relació? Si n’hi ha, com es resol? Amb consulta, diu l’inamovible nacionalisme. No s’autoritza, replica l’inamovible Estat. I va quedar en nebulosa la reforma de la Constitució. Però amb un matís important: Rajoy no s’ofereix a començarla: demana als disconformes que la comencin, futur incert. I, de tot plegat, subratllo una frase del president: “Hi ha molts problemes reals posposats per atendre els insolubles”. Juraria que just en el capítol d’insolubles hi ha el problema català.