• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

L’illa

En dos dies l’illa tindrà hotels, clíniques, escoles i una caseta perquè Rajoy vingui a visitar-nos

Gràcies a Rajoy, que és tot un poeta, sabem que Catalunya no és un planeta vagarejant per l’espai sideral, sinó l’illa de Robinson Crusoe.

O sigui que això dels catalans no és cosa dels astres sinó del National Geo

graphic. No és un mal símil, perquè no m’imagino el nostre aterridor aïllament –Rajoy dixit– acumulant dèficit fiscal. I a més, tal com som, en dos dies l’illa tindria hotels, clíniques, escoles i fins i tot una caseta perquè Rajoy vingués a visitar-nos. Però la veritat és que després d’escoltar el debat, crec que el president s’equivoca i que, certament, és una qüestió de galàxies. És a dir, o ells parlen un idioma extraterrestre o el parlem nosaltres, però sens dubte no parlem el mateix. Tant, que de retorn a casa, la constatació d’estar en relats, temps, gramàtiques i universos paral·lels és inapel·lable.

Dies tindrem per valorar els dies que vindran, però avui toca parlar del que ha passat en seu parlamentària, per bé que s’ha parlamentat poc i s’ha monologat el previsible. Què ha dit Rajoy? Ha dit no. Què ha dit Rubalcaba? Ha dit no. Què han dit els nostres tres, amb Duran i Coscubiela de reforç? Han dit sí. Doncs això. A partir d’aquí hem escoltat una llarga tirallonga de tòpics i excuses l’única finalitat dels quals era evident: utilitzar el parapet de la democràcia per negar la democràcia. I no hi ha gaire més a ressenyar, encara que hi hagi hagut més faramalla.

Les possibilitats existeixen, i existeixen tant que fins i tot les reconeix el Constitucional. El problema és de pes, i no respon a un partit, sinó a un gran entramat social. El conflicte és públic, i ho és tant que ja el coneixen fins i tot a Papua Nova Guinea. Tot i això, en el Congrés dels aguerrits lleons de l’espanyolisme s’uneixen Rajoys i Rubalcabes amb els seus espadatxins upeyders i ho neguen tot, les possibilitats, l’anhel social, el conflicte, i fins i tot per negar ens neguen la condició de nació, malgrat acumular mil anyets d’història.

I mentre als països decents es resolen els conflictes territorials de l’única manera civilitzada, amb les urnes, aquí ballen la yenka del no passaran els de dretes i els d’esquerres, tant és, tant se val que ha fet peneta veure Rubalcaba fent-li la feina bruta a Rajoy. Potser no és Catalunya l’illa, sinó Espanya, vista la manera tan estranya d’entendre la democràcia que tenen els seus notables patriotes. Al final, moltes paraules, alguns divertiments –com els esforços de Rajoy per demostrar que la independència seria una plaga bíblica– i cap opció.

I ara què? Perquè si alguna cosa ha quedat perfectament visualitzada a través de les cinc veus catalanes que han demanat la consulta és que això acaba de començar i que el cop de porta espanyol no només no descoratja, sinó que consolida. Avui no han tancat res, ni tan sols en fals. Només han pogut veure de prop la dimensió del problema que tenen.