• 9 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Per un nou començament

EL Congrés dels Diputats va rebutjar ahir, com era de preveure, la proposició de llei del Parlament de Catalunya perquè, en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució, es transferís a la Generalitat la facultat de titularitat estatal de convocar un referèndum consultiu sobre la independència de Catalunya. Més que a un xoc de legitimitats polítiques entre la dels tres diputats catalans que van defensar la proposta –Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV)– en nom de la Cambra catalana i la d’una majoria del Parlament espanyol, que s’hi va oposar, el que es va visualitzar va ser la pluralitat de legitimitats que conviuen en l’esquema institucional espanyol, amb la Constitució i els estatuts com a referència. I ara què?, es preguntaran els ciutadans. La resposta la va donar Josep Antoni Duran Lleida: “Cal pactar per continuar pactant”.

En efecte, les parts es van cuidar més de fixar posicions que no pas d’aportar solucions. Ho va fer Mariano Rajoy en nom del Govern central en assegurar que no podia atendre la demanda perquè “ni la competència és transferible ni el propòsit que busca és conforme a la llei”, reiterar la seva disposició genèrica al diàleg i concloure que aquesta negativa no tancava totes les portes: “Hi ha una porta oberta, de bat a bat, que és iniciar els tràmits per a una reforma de la Constitució”. El líder de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba, que va recordar que parlava també en nom dels diputats del PSC, va acceptar el diagnòstic del Parlament –l’existència d’un problema en la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya–, però va proposar una teràpia diferent: la reforma federal de la Constitució. “Volem continuar vivint junts i, per això, volem decidir junts”, va dir.

En aquest context, Duran Lleida va repassar els fonaments jurídics de la sentència del Tribunal Constitucional, del 25 de març, sobre la declaració de sobirania del Parlament que, a parer seu, permetria un referèndum de caràcter consultiu, però va subratllar: “Això no és un plet jurídic; és un plet polític”. I, evidentment, aquest plet no es tanca amb la votació d’ahir. La solució, com dèiem al començament, és “pactar per continuar pactant”, amb l’objectiu de buscar una proposta negociada i sotmetent-ne el resultat a una consulta.

L’única via, com assenyalava la sentència del TC, passa per entendre que “la primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament constitucional no hi té cabuda un model de democràcia militant” que entengui la Constitució com un espai vedat. La Carta Magna ha de continuar sent el terreny de joc compartit per resoldre mitjançant el diàleg polític els problemes. En aquest sentit es va pronunciar recentment a Barcelona el professor Francisco Rubio Llorente quan va recordar que, d’acord amb la interpretació generalment acceptada de la nostra Constitució, “la seva reformabilitat no té límits substancials, sinó només procedimentals”.

Des d’aquesta òptica, ahir es va perdre l’oportunitat de buscar una via de diàleg que casi la demanda catalana amb la legalitat constitucional. El debat va servir per fixar posicions en una qüestió que continuarà viva en l’escena catalana i espanyola. Però alguna cosa es va moure –“e pur si muove”, va constatar Alfred Bosch–, i cal esperar que tothom mogui fitxa per tal que no sigui un punt final sinó un nou començament. Perquè les incògnites polítiques no resoltes acaben passant factura.