• 10 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Ara, honestedat 

El “posi dia i hora” de Duran i Mas és magnífic, però conduirà a una altra decepció

La situació seria còmica si no portés un drama històric a dins: el drama de l’esquinç d’una vella nació. Seria còmica, perquè uns senyors ofereixen diàleg i han aconseguit buidar de contingut aquesta paraula. Ofereixen la reforma de la Constitució, però sembla que la proposta sigui canviar-la perquè no canviï res. O per guanyar temps al temps. I, mentrestant, es va teixint l’esquinç. A la seu de la sobirania popular espanyola, el Congrés dels Diputats, se li replica que no és qui per aturar la voluntat d’una part d’aquesta sobirania, que és el poble català. Duran Lleida, amb el cor a Catalunya i la raó a Espanya, torna a expedir la certificació d’alarma: es pot arribar a la declaració unilateral d’independència.

Esclar que s’hi pot arribar. Tal com ha quedat la qüestió catalana després del debat, és una opció terrible, però possible. Fins i tot podria ser la meta, perquè, si no hi ha entesa sobre la consulta, com es pretén que n’hi hagi per a una separació pactada? Ni els més il·lusos s’atreveixen a somiar-ho. El que va passar dimarts va demostrar que Mariano Rajoy té la raó jurídica, fins i tot la raó afectiva, però no aconsegueix trobar la clau de l’apaivagament.

Amb la raó jurídica, que un governant espanyol no pot esquivar, no n’hi ha prou, per desgràcia, per contenir un moviment que ja és molt passional. Si hi és i hi ha un problema de relació, com va dir Alfredo Pérez Rubalcaba, cal trobar la fórmula política de resoldre’l. Aquesta és l’obligació i la grandesa d’aquest moment. La llei i el dret són imprescindibles, però massa rígids.

En vista de tot plegat, aquest cronista vol el diàleg, però ja no s’atreveix a demanar-lo. El “posi dia i hora” de Duran i Mas és magnífic, però conduirà a una altra decepció, perquè Mariano Rajoy ja va dir fins on pot i vol arribar, Artur Mas té clara la seva meta i el poder fàctic anomenat Assemblea Nacional Catalana no està demostrat que accepti cap acord. D’aquesta manera, quan es torna a preguntar “Ara què?”, jo dic “Ara, quatre peticions senzilles a la classe política: sinceritat, veritat, rigor i absència de demagògia. I totes quatre es resumeixen en una: honestedat.

Honestedat per dir per què es vol la consulta. Es vol per legitimar la independència? Si aquest no fos l’objectiu, s’oferirien diverses opcions de pregunta. Però l’opció que es presenta és l’Estat propi. Honestedat també per presentar la realitat. Quina culpa en té, l’Estat espanyol, que la llengua catalana avanci cap a un ús residual, com va dir Jordi Turull amb manifesta exageració? Honestedat per no culpar Espanya que Catalunya manca de recursos, com va denunciar la senyora Rovira, en una versió endolcida de l’“Espanya ens roba”. I honestedat per explicar al ciutadà les conseqüències de la independència. El poble català té dret a votar. O no, que diria Rajoy. Però també té un altre dret: que no se l’enganyi, ni a Catalunya ni des de Madrid.