• 10 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Laura Freixas

“Qui són? Què volen?” 

M’ ha commogut tant com preocupat la carta d’un lector titulada “Via Catalana” ( La Vanguardia, 3/IV/14). L’autor, Xavier Serra, ens explica el que sent quan mira la gigafoto de l’Onze de Setembre: “Pell de gallina, records intensos i raonaments senzills i transparents”. La imatge que n’hi queda, diu, és la de “gent normal que vol decidir el seu futur per ella mateixa”. I conclou: “Com que els de la Via som gent normal, em pregunto: ‘I els qui hi estan en contra, qui són?, què volen?’”. Atès que jo sóc una de les que hi estan en contra (del procés sobiranista), intentaré explicar a aquest lector i als qui comparteixen les seves idees qui sóc i què vull.

Sóc una ciutadana nascuda a Catalunya, de família –com moltíssimes altres– catalana i castellana; ara visc a Madrid, però continuo lligada a Barcelona. Per mi, sentimentalment parlant, posar una frontera entre Barcelona i Àvila (on van néixer els meus avis) seria, utilitzant el gastat símil del divorci, divorciar-me de mi mateixa. Esclar que entenc el consol, l’eufòria, la “pell de gallina” que produeix –especialment en moments d’incertesa i desemparament– sentir-se acompanyat per una nació mil·lenària, unànime i moralment irreprotxable. Però no m’ho crec. Catalunya no és ni més ni menys mil·lenària que Espanya, i, evidentment, no és unànime ni ho ha estat mai; tampoc no és moralment superior a ningú: allà hi ha un cas Gürtel, aquí un cas Palau, per posarne un exemple. Els cants patriòtics, els crits rituals o les banderes em semblen tan sospitosos amb tres franges com amb quatre barres. Crec que serveixen per tancar els ulls (o intentar que els tanquin els votants) davant les injustícies, la corrupció, la incompetència, i donar la culpa de tot el que surt malament al malvat enemic. Un “raonament senzill”, sens dubte...

Què vull? Almenys, participar en la decisió sobre el futur col·lectiu. Canviar les regles de joc que vam aprovar el 1978, sí, però consultant tots els jugadors. Jo també vull votar. Però el que més m’inquieta de la carta és la desarmant bona fe d’aquesta pregunta final: si “els de la Via som la gent normal, els que hi estan en contra, qui són?”. Que la incapacitat d’entendre els que pensen diferent arribi a l’extrem de posar en dubte la seva normalitat, això és el que em posa la pell de gallina, a mi.