• 10 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Ressons del 8 d’abril

Rajoy accentua la seva imatge d’autoritat davant la dreta, tapa UPyD i assaja la ‘gran coalició’

“Jefe, Jefe, Jefe!”, li cridaven a José María Gil-Robles a Madrid en els temps més forts de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). Anys trenta. Anys de gran enquadrament ideològic. A Gil-Robles les joventuts del seu partit li deien “¡Jefe!”, però el Caudillo va ser un altre. Va donar suport als militars revoltats, sense sumar-se plenament al franquisme guanyador. Va participar en el Contuberni de Munic del 1962, va fer d’advocat de Comissions Obreres en el Procés 1001 i no li van quedar forces per aixecar un gran partit democristià el 1977. El cardenal Vicente Enrique i Tarancón no va voler comprometre l’Església en aquella operació.

“¡Jefe!” –una sola vegada–, li van dir ahir a Madrid al president de l’Agrupació Espanyola de Dretes Autonòmiques, Mariano Rajoy, després del debat sobre Catalunya al Congrés. Són temps incerts, i Pedro Arriola té detectat un banc de boira espès pels volts del 25 de maig. El sociòleg de capçalera ha aconsellat a Rajoy que el PP apagui els llums de carretera. Si la campanya electoral europea no existís, millor. Les passions avui només afavoreixen els extrems i les propostes alternatives. Campanya plana. Això explica la mandra de Rajoy amb la candidatura europea.

El cap de llista és Miguel Arias Cañete, ministre d’Agricultura, madrileny arrelat a a Jerez de la Frontera, casat amb Micaela Domecq i Solís-Baumont, advocat de l’Estat, bon coneixedor dels engranatges europeus i, en especial, de la Política Agrícola Comuna. Persona de tracte agradable, sorneguer, aires de propietari andalús, agut, però no un campió de les places electorals. El cap de llista és Cañete, però el Jefe és Rajoy. El debat de dimarts va servir per fixar aquesta imatge. Autoritat. Campanya plana –aconsella Arriola–, i inequívoc missatge d’autoritat sobre la sobirania nacional espanyola. Evitar una campanya solemne que estimuli el vot de les indignacions d’esquerra i de dreta, mobilitzar els votans més tradicionals amb missatges d’estabilitat i confiança en la recuperació econòmica, i tapar UPyD i la nova Vox. Rosa Díez va caure dimarts al parany. Rajoy li va deixar molt poc marge i ella es va transfigurar en una Gracita Morales malhumorada. Díez vol portar gent a la presó. El PP treballarà aquest flanc dret. El ministre de l’Interior va anunciar ahir un canvi de nom: la policia espanyola es dirà Cos de Policia Nacional.

Més ressons del debat. El PP i el PSOE van ser paral·lels coincidents, geometries noves, a la manera de Giulio Andreotti. Política des de Dalt. Defensa de l’Estat. Pla d’Estabilització. Italianismes a l’espanyola. La gran coalició truca a les portes del cel – Knock, knock, knockin’on heaven’s door– i Alfredo Pérez Rubalcaba prepara el seu novembre: si les europees no li van malament, podrà exercir el dret a decidir a les primàries socialistes.

Cert estupor a Madrid pels tres comissionats catalans. S’esperaven més prosòdia. S’esperaven més combat. Marta Rovira, hàbil en el gest, fluixa en la dicció, va desconcertar. Les tres bessones, deia ahir Antoni Puigverd. La nova cultura política catalana. Les tres bessones en una.

Comença el cicle electoral.