• 11 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antich

De la Voltaire a ‘la gloriosa’

Els enarques espanyols serien avui els advocats de l’Estat, i els 35 de la promoció del 96, la versió ibèrica de la Voltaire La mirada jurídica excessiva en detriment de la política està impossibilitant qualsevol acord en el debat català

Després de la capitulació alemanya, el 1945, una de les obsessions principals del general De Gaulle com a president del govern provisional de França va ser reconstruir la burocràcia de l’Estat, delmada per la guerra i el col·laboracionisme. L’estratègia es va dissenyar amb diligència castrense i abans d’acabar aquell any naixia l’École Nationale d’Administration, aviat coneguda per les sigles ENA. L’objectiu era garantir una formació d’excel·lència a tothom que aspirés a treballar per als complexos engranatges de l’Estat. I així va ser. De les seves aules va sorgir una autèntica casta, els enarques.

PERICO PASTOR

Amb el temps, l’ENA es convertiria en una màquina de fabricar presidents (tres dels quatre últims, Giscard, Chirac i Hollande), primers ministres (set de l’última dotzena, entre els quals, per cert, no figura Valls) i una infinitat de ministres, consellers clau de l’Elisi, secretaris d’Estat... De Gaulle va aconseguir l’objectiu. Va crear l’exèrcit civil més important d’un Estat europeu, on una petita elit concentra una influència que s’estén per la política, les empreses, la burocràcia estatal i els mitjans de comunicació. És el bo i millor d’una xarxa espessa feta de cables d’acer. Una teranyina de poder que s’estén pels despatxos principals d’una sola ciutat: París.

N’hi ha hagut prou amb el retorn espectacular a la primera línia de la política francesa de Ségolène Royal – la Grande Dame rivalitza aquesta setmana en protagonisme a la premsa parisenca amb le Catalan, Valls– perquè es recuperessin velles històries periodístiques sobre el pes dels enarques. El nou Govern ha projectat el focus sobre una de les collites més brillants de l’Escola, la del 1980, la promoció Voltaire. Juntament amb Hollande i Royal, van formar part d’aquesta promoció Michel Sapin, ministre de Finances i el millor amic del president, i dos dels noms avui més influents de l’Elisi, Jean-Pierre Jouyet (secretari general des de dimecres i substitut de Pierre-René Lemas que també era de la mateixa promoció) i Sylvie Hubac (directora del Gabinet). El dream team dels enarques amb poder es completa amb el ministre d’Exteriors, Laurent Fabius (promoció Rabelais, 1973), i l’asturià Aquilino Morelle Suárez (promoció Condorcet, 1992). Aquest últim, descendent d’un miner de Mieres exiliat, la llanterna del qual encara conserva, és conseller polític del cap de l’Estat i té atribuïdes competències absolutes en comunicació. Amb ells, l’ENA disposa d’una infinitat d’alts càrrecs que dirigeixen els principals ressorts de la maquinària administrativa. A la llista de volterians caldria afegir-hi Pierre Moscovici, ministre sortint d’Economia i Finances i sòlid candidat a una comissaria de pes al nou equip de la Comissió Europea.

No hi ha dubte, doncs, que parlar de l’ENA a París és parlar del poder. Bona prova n’és l’antiga seu de 6.000 metres quadrats a la 13 Rue de l’Université, prop del Museu d’Orsay i del número 78, on va fixar la seva última residència Jorge Semprún, que actualment ocupa l’Institut d’Estudis Polítics. N’hi ha prou amb fer un volt per les instal·lacions per constatar la potència de l’ENA. Igual com una ullada als diaris és suficient per contrastar el resultat. El cert és que si Voltaire cavil·lava que “deu ser molt gran el plaer que proporciona governar, ja que n’hi ha tants que aspiren a fer-ho”, ningú no podrà negar que la promoció que porta el nom del filòsof ja ha tingut possibilitat d’experimentar-ho.

A Espanya, on les coses es fan massa vegades per la porta del darrere –és ben conegut allò que els clàssics de la burocràcia del segle XVIII descrivien com “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”–, ni existeixen els enarques, ni l’ENA, ni res que s’hi assembli. Però sí que existeixen, òbviament, les ànsies de controlar fins a l’últim racó de l’Administració. És a dir, de controlar el poder. A Espanya, els aspirants a enarques locals serien avui els advocats de l’Estat i la gloriosa, nom amb què són coneguts els 35 membres de la promoció del 1996, la versió ibèrica de la promoció Voltaire. La seva valedora política és la vicepresidenta

del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría (de la promoció del 99), encara que Cospedal també és advocada de l’Estat (promoció del 91). Dels 35 membres que componen la gloriosa més de mitja dotzena ocupen avui càrrecs molt alts de l’Administració Rajoy. Estan acuradament repartits. Els seus noms apareixen als organigrames de la Moncloa i als principals ministeris però també a la presidència de RTVE i a la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. Però no només es mouen entre els bastidors de l’Administració. Un observador atent no tindrà problemes per localitzar algun gloriós en empreses de telefonia o entitats financeres. No és estrany, o sí, depèn de com es miri, trobar membres d’aquesta promoció deambulant per territoris d’especial sensibilitat en el cas de Catalunya. Des del Barça fins a la llengua. Un exemple: Marta Silva de Lapuerta, des de finals del 2012 directora del Servei Jurídic de l’Estat, entre el 2000 i el 2004 va ser directiva del Reial Madrid i avui està personada en representació de l’Agència Tributària com a acusació particular al cas Neymar. Un altre gloriós: Severo Bueno de Sitjar es va embrancar amb un dels temes més difícils que actualment perfora l’epidermis del Govern, la immersió lingüística, fins a aconseguir una sentència favorable del Tribunal Suprem perquè la seva filla pogués estudiar en castellà.

El debat sobre l’exagerat poder d’aquestes elits dirigents és cíclic a França. Fins i tot ha provocat víctimes. Alain Madelin, ministre d’Economia als governs de Balladur i de Juppé, va pagar amb el càrrec unes polèmiques declaracions sobre l’École: “Irlanda té l’IRA, Espanya ETA, Itàlia la màfia, però França té l’ENA”. Madelin pretenia amb un mal exemple denunciar que els enarques actuaven com una autèntica aristocràcia de l’Estat, que bloquejaven l’evolució del sistema ja que pretenien conservar tot el seu poder. Juppé, enarca de la promoció del 72, va llançar terra ràpidament damunt del debat. El cap del ministre va rodar de seguida i el sistema es va blindar. A Espanya aquest debat no existeix. Es tracta d’un fenomen molt més recent i molt menys públic.

Tot i això, és innegable l’empremta dels advocats de l’Estat en els moviments de l’Executiu de Rajoy. Ho hem vist, una vegada més, aquesta setmana amb l’aterratge solemne de la reivindicació sobiranista a l’hemicicle del Congrés dels Diputats. La mirada jurídica excessiva en detriment de la política està impossibilitant qualsevol acord al debat català. Els advocats de l’Estat i els alts funcionaris es perden al seu laberint legalista, incapaços d’imaginar una sortida.

Des de Barcelona, el president Artur Mas pot buscar també inspiració en el nom que apadrinava la seva promoció. Amb els seus companys de classe en una de les primeres fornades de l’escola Aula, Mas era membre de la promoció Tell (1974). El nom no té res a veure amb l’heroi de la independència suïssa. El seu objectiu era més prosaic. Evocava el til·ler, un arbre gran, frondós i de flor aromàtica del qual s’extreu la til·la. Conegut en algunes latituds com l’arbre dels somnis, es fa servir habitualment com a remei per asserenar l’excés de tensió. Un bon antídot per a l’escenari que es perfila al llarg dels propers mesos.