El Punt Avui

El vell cant de la sirena

11/04/14 02:00 ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA
Es pot arribar a admetre la bona fe d'algunes propostes de reforma constitucional, però quina credibilitat tenen els interlocutors?

Els tres representants del nostre Parlament a Madrid van actuar d'emissaris, amb una gran categoria humana. Discrets, van exposar –cadascú a la seva manera, és clar– el missatge que se'ls havia encomanat. D'un Turull, serè i correcte, a un Herrera reivindicatiu, fins a una Rovira, molt singular, l'estil català, tan civilitzat i respectuós, va emplenar d'una atmosfera especial la sessió. Aquesta mena d'estil va incrementar-se sobretot en la intervenció de la diputada Marta Rovira, qui amb una sensibilitat vorejant l'emoció i amb l'aire de sinceritat, va descol·locar les Corts de Madrid amb un discurs ben travat i empàtic, fet perquè aquella cambra, que es preveia hostil, entengués una mica el nostre poble, com va remarcar. La instantània que ha corregut per les xarxes i diaris amb la diputada catalana oferint la mà i un Rajoy amb cara d'haver vist una aparició il·lustra un aspecte essencial de la sessió.

La Marta Rovira va seguir un camí encara no fressat. Va parlar, des de davant del faristol, com si una persona humana parlés amb persones humanes. Va encetar un nou estil de fer política parlamentària, amb contrast especial amb una terrible Rosa Díez que li admetia la simpatia sarcàsticament. Com si ser simpàtic, proper, sincer i respectuós fos alguna cosa estranya a les Corts d'un Estat que no ha aconseguit articular en un projecte comú, engrescador, les nacions que conté.

L' amabilitat, civilitat i eficiència dels nostres tres emissaris va tenir com a resposta un estrident no. Van tornar a casa amb el convenciment que no hi havia oberta cap més porta que unes vagues al·lusions a una reforma de la Constitució. L'endemà passat, però, saltaven les alarmes del món independentista –majoritari, no ho oblidem– que opta amb fermesa i de temps ençà pel vell somni d'una “Catalunya lliure”. Aquelles aparents i vagues insinuacions de reformar la Constitució van prendre de seguida cos quan Herrero de Miñón, aquest anomenat “pare de la Constitució”, proposava en un acte del Cercle d'Economia, amb autoritats incloses, una pretesa solució a tots els mals: blindar les competències essencials: economia, cultura i llengua i infraestructures. L'argument del prestigiós jurista pretén la solució de tots els mals. La proposta, segons ell, s'hauria de votar el 9 de novembre.

Com es veia a venir, l'opinió catalana –tertúlies, xarxes, converses– en va plena. Què proposa l'antic dissident d'un PP controlat ara per les Faes? Descriu el concert econòmic, amanit amb paraules innocents.

Potser podem admetre la bona fe d'aquest polític que ja escrivia en temps remots “Catalunya és una nació”. Però, quin poder té un dissident, per més honors que posseeixi, dins una Espanya que va ensenyar les cartes ràncies en la sessió del dia 8 d'abril? I, quina credibilitat tindria un Rajoy suposadament receptiu que ens oferís, com la Marta Rovira li va oferir, la mà? Un Rajoy a qui se li escapà enmig d'un discurs patriòtic “los espanyoles somos una unidad de destino”. Qui creuria un Rubalcaba abrandat que clamava “no creo en el independentismo”, “no estoy de acuerdo con la autodeterminación”.

No podem atendre al cant de les sirenes, i això ho sap el president Mas, qui, conscientment, va agafar les regnes d'una ciutadania que vol, ras i curt, la independència. Un estat català lliure en el món.

Darrera actualització ( Divendres, 11 d'abril del 2014 02:00 )