• 11 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Sergi Pàmies

Ni pocs, ni bojos

Els defensors de la consulta no són quatre fanàtics robotitzats per TV3, Catalunya Ràdio i RAC1

Ala seva intervenció al Congrés de Diputats, el portaveu de CiU Jordi Turull va dir una veritat irrefutable: el procés sobiranista català és viscut per molts ciutadans “amb il·lusió i esperança”. El factor emocional ha estat crucial a l’hora de trenar un moviment que s’ha alimentat de conviccions objectives però també d’una reacció espontània al menyspreu de la majoria dels partits espanyols. Més enllà de la discòrdia escenificada dimarts, i sense necessitat d’haver d’estar-hi d’acord, el discurs de Mariano Rajoy és, ara per ara, la resposta política més argumentada i clara que s’ha donat a la sol·licitud de convocar la consulta del 9 de novembre.

Oficialitzades les incompatibilitats –algunes amb la tradicional tendència a la fal·làcia incendiària o al victimisme solemne–, les possibilitats de concòrdia es redueixen, el futur es complica però, paradoxalment, també s’aclareix. Els fulls de ruta es van complint amb una precisió esfereïdora i simètrica. No cal haver estudiat ciències polítiques per intuir que l’espiral de la confrontació s’intensificarà. En aquest context, el respecte a la diversitat d’opinions i a la dissidència passiva o crítica serà un valor doblement necessari, sobretot davant la temptació d’atiar la dialèctica visceral, el vudú sectari o l’esgrima d’intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques. En aquesta qüestió com en tantes altres, sovint se simplifica fins a la nàusea. D’una banda, s’acusa el sobiranisme de ser un deliri malèfic imposat per la propaganda. De l’altra, es qualifica la convicció constitucionalista com l’expressió d’un pensament totalitari.

Paral·lelament a aquests llocs comuns, hi ha l’àmbit d’observació particular de cadascú. Des del meu, observo amb molta inquietud que el problema és tan greu no pas perquè estiguem en mans de governs totalitaris sinó, al contrari, perquè estem atrapats per una discrepància essencial entre actituds tan legítimes i democràtiques com insalvables. Ni els defensors de la consulta són quatre fanàtics robotitzats per TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 ni els ciutadans que discrepen de la manera de convocar la consulta són una minoria irrellevant amb ànima de tricorni colpista. I això complica la qüestió perquè la situa en un àmbit que posa a prova la utilitat de la democràcia (com passa amb altres problemes no territorials que gangrenen perillosament el sistema), la coexistència de drets i la musculatura d’una Constitució que, si s’aplica amb el criteri actual, continuarà esperonant la dissidència activa i multiplicant la il·lusió i l’esperança de les quals parlava Turull. A mesura que la situació s’enverini, serà més imprescindible que mai intensificar els nivells de tolerància i de llibertat d’expressió. I haurem d’assimilar com un fet objectiu que entre els catalans no solament hi ha una multitudinària il·lusió i una incontestable esperança sinó també una preocupació, una desafecció i una discrepància igualment democràtiques.