• 13 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

Si Rajoy no divideix, no venç

Alguna cosa passa perquè gent d’ordre que no desitja escenaris de ruptura no trobi arguments per evitar-la

Una vegada arrencat el procés sobiranista amb les multitudinàries manifestacions de setembre, els mateixos que van desactivar l’Estatut i van rebutjar el pacte fiscal van començar a elaborar propostes per millorar l’autogovern català amb l’objectiu de frenar els ímpetus independentistes. El ministre García-Margallo va arribar a proposar un acord amb Catalunya sobre finançament, llengua i infraestructures. El PSOE va assumir de mala gana les tesis federalistes i, finalment, també han plogut propostes d’experts constitucionalistes per trobar un nou encaix. La història assenyala que la resposta espanyola incruenta a les reivindicacions catalanes sempre és: d’entrada, no. Després s’arriba a un pacte que apaivaga els ànims unes dècades...

A Catalunya predomina la idea que aquesta vegada tot serà diferent, perquè la mobilització mai no ha estat tan multitudinària i transversal. De fet, una de les característiques del fenomen sobiranista és la pèrdua de fe en Espanya de partits i dirigents polítics que, d’una manera o una altra, han participat en la governació i en la governabilitat de l’Estat i que no s’han apuntat a la causa sobiranista per motius ideològics, sinó perquè s’han quedat sense arguments per defensar el contrari. Artur Mas és independentista des del 2010 i encara fa menys temps que el Jordi Pujol que va ser Español del año va caure del cavall. I la metamorfosi ha estat encara més profunda en l’àmbit socialista. Va ser Pasqual Maragall qui va dir “Catalunya no és Espanya; Espanya és Catalunya”. I la llista dels seus coreligionaris és la més llarga: Xavier Rubert de Ventós, autor de El laberinto de la hispanidad, premi Espejo de España, 1987; Montserrat Tura, Joaquim Nadal, Antoni Castells, Germà Bel, Ferran Requejo... En una altra galàxia, César Molinas, gens sospitós, va dir fa poc que ell no està per la independència... tret que Espanya persisteixi en els errors i continuï incapaç de modernitzar-se... Alguna cosa deu haver passat perquè aquesta gent d’ordre hagi estat... abduïda? Segur que si veiessin una possibilitat d’evitar un escenari de ruptura s’hi agafarien com a una taula de salvació.

Perquè també és cert que al bloc sobiranista conviuen opcions diverses i no totes són independentistes o, més ben dit, algunes només ho són en la mesura que no hi hagi més remei... Mariano Rajoy confia que el moviment sobiranista acabarà dividint-se sumit en les seves contradiccions, però fins ara les polítiques del seu govern han estat el principal factor de cohesió. No donarem idees, però l’única manera de dividir el moviment sobiranista és proposar una sortida mínimament digna a dos dels tres diputats del Parlament que van intervenir dimarts al Congrés. Els tres van sortir derrotats de les Corts, però van arribar a Catalunya triomfants i més units que mai. Si Rajoy no es capaç de convèncer ningú, no provocarà cap divisió, i si no divideix, està perdut.