• 13 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

El drama està servit? 

Una variable més per a la tardor que ve: abans del plebiscit català hi pot haver plebiscit andalús

Mireu d’aconseguir que el vostre partit tingui posicions més reflexives i menys agressives sobre Catalunya, sinó el drama està servit”. 15 de desembre del 2003. Sessió d’investidura al Parlament de Catalunya. En el torn de rèplica, Pasqual Maragall, president in péctore, adverteix el cap de files del Partit Popular català, Josep Piqué. Un calfred baixa per l’espinada de molts dels presents. Ho recordo bé. Jo vaig tenir aquesta sensació. Maragall i les paraules. Feia mesos que les lluites de desgast al voltant de la seva persona estaven concentrades en aquest flanc. Les maragallades. Jordi Pujol mai no s’havia expressat d’aquella manera.

ARXIUPasqual Maragall en el seu primer debat d’investidura al Parlament, el 15 de desembre del 2003

Pujol va treure una vegada tota la seva irritació al balcó de la plaça de Sant Jaume, i va acusar Felipe González d’haver fet una “jugada indigna” amb la querella de Banca Catalana. S’inflamava, però mai no va parlar de drames. Tenia bons motius per evitar-ho. Pujol va assegurar la seva hegemonia electoral menjant vots d’UCD. Centrismes, mirades de complicitat amb el PSUC, submarinisme a l’interior d’ERC, TV3, Catalunya poble a poble i intel·ligència. Pujol, sufocant i abrasiu en el seu apogeu, ha estat el polític català més sòlid. Pujava al Puigmal, reclamava plenituds, negociava amb Madrid i Miquel Roca reunia els alcaldes catalans transitius –nombrosos a comarques–, i els deia: “Una cosa és haver estat alcalde franquista i una altra, alcalde en el franquisme”. Pepe Gomis, conseller de Governació entre els anys 1988 i 1992, havia estat cap del Movimiento a la vila de Montblanc. A aquesta gent mai no se li va parlar de drames. Haurien fugit.

Han passat mil anys –mil, no onze– i les paraules de Maragall tornen a ressonar en la memòria dels qui aleshores les vam anotar com a signe de debilitat. La nova presidència de la Generalitat s’anunciava fràgil. Massa fràgil. Aquell balcó tripartit, amb el somriure de Zapatero darrere. Han passat mil anys.

Quan Maragall va dir aquelles paraules, tot el que semblava sòlid estava xapat d’or. L’economia creixia un 2,4%, les botigues estaven plenes, els restaurants estaven plens a vessar, el maó era fèrtil, la taxa d’atur no superava l’11,5%, el Reial Madrid imperava, el Barça començava a remuntar i la tragèdia humana més gran es trobava lluny, molt lluny, a la bíblica Mesopotàmia. Als balcons de Barcelona on ara pengen més banderes estelades, aquell any hi havia hagut molt soroll de cassoles.

Tot el que semblava sòlid estava banyat d’or, però les noves i velles classes mitjanes es van inquietar amb la guerra de l’Iraq. Res a veure amb una passió sobtada per la Geopolítica. Ni tan sols pacifisme, encara que aquesta fos la bandera. Alarmada pels atemptats de Nova York, la gent veia venir un món més hostil. Un món que podia girar-se contra el seu benestar, com així ha succeït. Barcelona, contenta d’haver-se conegut el 1992, allunyada de l’Estat en si mateix, municipalitzada per l’esquerra, catalanista, petit burgesa i una mica llibertària –només una mica–, es va convertir en avançada europea d’aquell estat d’ànim. George Bush pare va dir en una convenció d’empresaris del petroli a Texas que “les manifestacions de Barcelona no ens faran canviar de política” i va ser el súmmum. Fa mil anys. Des de llavors han saltat moltes pantalles de l’Era d’Aquari, però hi ha una relació directa entre l’advertència maragalliana i el debat d’aquesta setmana al Parlament espanyol a propòsit de Catalunya.

Dimarts al Congrés ningú no va parlar de drames, excepte la diputada Rosa Díez, que vol ficar gent a la presó. El PP, un dia interpel·lat per Maragall, va dir que no al que se li demanava, amb reglamentismes de l’Advocacia General de l’Estat, grup dirigent reforçat. Ho va dir sense cridar. Els diputats senglars van ser lligats. La part catalana va presentar una varietat de registres més gran: des del Club Súper 3 als austraciasmes de Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón invocats per Josep Antoni Duran Lleida. Ningú no va parlar dimarts de drama, però aquest temor sobrevolava l’hemicicle. Aquest temor, avui, existeix. A Barcelona i a Madrid.

I ara hi ha més debat. Com apuntava ahir Fernando Ónega, lúcidament, cada vegada hi ha més gent parlant de reformar la Constitució i d’altres canvis. Fa mil anys, Maragall el van titllar de boig per parlar del federalisme asimètric. Maragall i la seva brega amb les paraules.

Hi ha nervis al tauler i atenció al moviment tàctic que s’insinua per a l’octubre: eleccions regionals anticipades a Andalusia. El PSOE andalús mai no ha perdut cap partida des de l’any 1980, quan va ensorrar UCD. Aquesta vegada tampoc no es quedarà quiet i el moment li és propici. Catalunya mobilitza al Sud, el PP no té cartell i a Esquerra Unida hi ha pugnes. Susana Díaz, molt afalagada per l’Estat i els poders madrilenys, pot aspirar a la majoria absoluta, tallant amb una recta secant les eleccions primàries del PSOE.

Cal sumar aquesta variable a les ideacions sobre la tardor moguda que ens espera: abans del plebiscit català hi pot haver un plebiscit andalús.