• 13 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Carme Riera

La concòrdia possible

Ara que la marea Suárez va baixant i que els periòdics, ràdios i televisions han deixat de dedicar-li espai prioritari, és potser el moment d’enfocar amb certa perspectiva les informacions que ens han ofert i observar-ne alguns detalls. El primer fa referència a la inscripció de la làpida que cobreix la tomba de les despulles d’Adolfo Suárez i de la seva dona, Amparo Illana, “La concordia fue posible”, que a manera de lema o conclusió de la vida del president apareix gravada sota els seus noms. L’afirmació, lapidària per partida doble en sentit literal i figurat, resumeix l’esperit de Suárez, una persona que, per damunt fins i tot de les seves ambicions personals, va buscar l’acostament dels contraris i va fer del consens el seu paradigma polític. No hi ha dubte que cadascuna de les paraules de l’epitafi ha estat escollida amb cura. En comptes del previsible: “Va fer possible la concòrdia” s’ha optat per una frase d’aparença més ambigua com “La concòrdia va ser possible”. Possible, per descomptat gràcies a ell, gràcies a Suárez, interpretem.

GALLARDO

Pel que sembla, segons un dels periodistes que millor coneixien el president, Fernando Ónega, l’epitafi no va ser idea de Suárez, sinó de la seva família, tal vegada del seu fill Adolfo, que, des que va anunciar als mitjans l’imminent final del seu pare fins que van concloure els actes fúnebres d’homenatge amb el funeral d’Estat, va acaparar el protagonisme més gran. Només monsenyor Rouco Varela, amb la seva gran perícia per ficar no una, sinó les quatre potes, va poder arrabassar-li-ho breument. L’epitafi em sembla, doncs, molt precís, sense les habilitats extraordinàries d’Adolfo Suárez la transició hagués estat molt diferent i sens dubte molt pitjor. No oblidem que sense la legalització del Partit Comunista, en la qual es va obstinar tot i sabent el risc que corria enfront de la vella guàrdia franquista i del que podia arribar a costar-li, com així va ser, no hi hagués hagut concòrdia. Una paraula que curiosament emprava en aquells dies molt més l’esquerra que la dreta, però que el president va fer seva.

Tal vegada perquè la immensa majoria de persones estem d’acord en l’epitafi amb prou feines ens hem fixat que la làpida conté una referència una miqueta absurda. Després del nom de Suárez apareix “ex president del Govern”. Una obvietat de la grandària de la torre Foster perquè tot difunt és ex qualsevol cosa que hagi estat. Posar “President del Govern 1976 -1981” hauria estat molt més apropiat.

Però hi ha també un segon aspecte que m’ha cridat igualment l’atenció. Entre les fotografies de Suárez que s’han reiterat en diversos canals televisius, hem pogut veure una en la qual la càmera capta el president del Govern treballant en el seu despatx al costat de Carmen Díez de Rivera, la primera cap del gabinet de Presidència. Un personatge des del meu punt de vista fascinant i que va exercir un paper força important en la transició. Intel·ligent, guapa, enormement atractiva, solament dos punts menys que Suárez, sens dubte entre els presidents de la democràcia el millor i el més seductor. Va ser Carmen l’encarregada d’apropar-se, a l’hotel Ritz de Barcelona, a Santiago Carrillo, que se la menjava amb els ulls, poc després d’abandonar la perruca de clandestí. Díez de Rivera feia així el primer pas cap als comunistes, en nom de Suárez i potser també a títol personal, afilant l’agulla de la seva venjança, per descomptat encastada en brillants, no contra el líder del PC sinó contra la classe en què va néixer. Carmen Díez de Rivera, a la qual vaig tenir la fortuna de conèixer a casa de Soledad Ortega, era filla extramarital de Serrano Súñer, el cuñadísimo de Franco, ja que estava casat amb la germana de Carmen Polo, i de Sonsoles de Icaza (per Sonsoles de caça i pesca era coneguda entre l’alta societat madrilenya). Sonsoles també estava casada, amb el marqués de Llanzol, una bellíssima persona, bastant més gran que ella, que, pel que sembla, es va passar la vida a Bàbia. Carmen Díez de Rivera va guardar sempre un especial amor per l’home que la creia la seva filla i que es va ocupar d’ella com un veritable pare. Es va assabentar que no ho era quan –oh destí cruel– es va enamorar del seu germanastre, un dels fills del seu padrí, Ramón Serrano Súñer. Per l’època en què la vaig conèixer em van explicar que qui li va advertir que havia de trencar amb el seu promès perquè mai podria casar-s’hi va ser la seva tia, l’escriptora Carmen de Icaza, qui, d’altra banda, no va aprofitar per a les seves històries un argument tan novel·lesc i proper. Desesperada, Carmen va entrar en un convent del qual va sortir per anarse’n a l’Àfrica com a cooperant. En tornar a Espanya, va treballar a TVE, pel que sembla per recomanació del Rei, segons assegura la periodista Ana Romero en un llibre, Historia de Carmen, reeditat i ampliat el 2013, amb un títol molt més comercial, que no li hauria agradat gens a la seva protagonista.

Carmen Díez de Rivera, que va formar part del CDS i es va passar després als socialistes, distanciada de Suárez, va morir d’un càncer, el 1999. Que hagués estat o no el seu amant, que hagués compartit alhora d’altres amors reals, poc importa –deixem que els llits dels morts callin en pau–; sí importa i molt, per contra, que Díez de Rivera al costat de Suárez, contribuís també a la concòrdia.