• 14 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • www.francescmarcalvaro.cat Francesc-Marc Álvaro

La reforma fantasma 

Rajoy deu pensar que som ximples, com si la llei Wert no existís, com si no hi hagués un setge judicial...

Si rellegim amb atenció la intervenció de Rajoy de dimarts passat al Congrés dels Diputats, els catalans no tenim cap motiu per queixar-nos i, encara menys, per voler canviar l’statu quo. El discurs del president espanyol no admet, ni de lluny, que la societat catalana tingui problemes amb els poders de l’Estat. Aquesta és la gran notícia. Segons Rajoy, no passa res a Catalunya. Ho diu així de clar: “No és veritat que es persegueixi la llengua catalana o que s’asfixiï la cultura catalana. No és veritat que es posin traves al desenvolupament econòmic, ni que es torpedini el benestar. Com tampoc és veritat que no se’ls ajudi en les dificultats o que se’ls apliqui un tracte discriminatori respecte d’altres comunitats autònomes”.

Rajoy deu pensar que som ximples. Com si la llei Wert no existís, com si no hi hagués un setge judicial a la immersió, com si Catalunya no perdés cada any el 8% del seu PIB pel dèficit fiscal, com si el Govern espanyol no ignorés el que diu l’Estatut sobre inversions, com si el dèficit inversor de l’Administració central en infraestructures no fos de més de 5.700 milions, com si diversos mitjans no es dediquessin a criminalitzar persones i entitats catalanes sense que el fiscal general ho aturi... Com si el TC no s’hagués carregat l’any 2010 l’Estatut que es va votar en referèndum.

Ara, després del no rotund del PP i del PSOE a cedir competències per fer una consulta sobre el futur de Catalunya, hi ha qui especula amb eventuals reformes constitucionals. Però, com es pot parlar d’una reforma constitucional que pugui satisfer la societat catalana si el líder del PP nega que la pacífica revolta que té lloc avui a Catalunya respongui a motivacions reals? Falla la premissa principal. La Moncloa i el PP neguen el problema. Per tant, tot és fum. Reformar la Constitució per aconseguir què? Algú pot ser tan ingenu de pensar que PP i PSOE impulsarien una reforma del text del 1978 per aconseguir un marc més descentralitzat on es reconegués l’existència de la nació catalana i es blindessin les competències que sempre són laminades per Madrid? I algú pot ser tan càndid de pensar que els barons territorials populars i socialistes permetrien aquesta operació?

Siguem seriosos: l’Estatut del 2006 ja era –així va ser llegit per molts– una mena de reforma constitucional per la porta del darrera, amb l’objectiu d’encaixar definitivament Catalunya dins d’Espanya. Maragall i Mas van fer el darrer intent del catalanisme polític, però els poders de l’Estat van decidir que aquest diàmetre d’autonomia és inacceptable i van accelerar la recentralització. Resultat: l’independentisme marca l’agenda i la vella política ha perdut la connexió amb les classes mitjanes. Per frenar el que s’ha posat en marxa caldria, en primer lloc, que PP i PSOE reconeguessin obertament els greuges que ells han generat.