• 14 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Les raons de l’Estat

Dimarts 8 d’abril del 2014. Congrés dels Diputats. Es debat la proposta del Parlament de Catalunya per delegar en la Generalitat la competència d’autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Són set hores de debat, seixanta-nou pàgines del diari de sessions, que acaben en una votació inequívoca: proposta rebutjada. Es diuen moltes coses i val la pena fer un esforç de síntesi per extreure les raons amb què l’Estat va rebutjar la proposta catalana formulada a través dels seus representants. Fem atenció a les raons de l’Estat tal com van ser expressades pel president del Govern i pel líder del principal partit de l’oposició, veus autoritzades dels únics partits que han governat a l’Espanya constitucional.

IGNOT

En realitat, el debat va ser molt confús, ja que es van produir diversos debats en un. El principal, sobre la transferència sol·licitada. Però n’hi va haver, com a mínim, dos més: un, sobre les causes del malestar a Catalunya, on es van poder escoltar interpretacions curioses, ja que l’objecte de la insatisfacció de la majoria parlamentària catalana amb l’actual model que defineix la personalitat jurídica i política de Catalunya no va ser atesa en la seva formulació explícita, donant lloc amb això a una sessió pseudopsicoanalítica ben xocant durant la qual Rajoy i Rubalcaba van plantejar el que, segons el seu parer, és l’opinió dels ciutadans de Catalunya. Per Rajoy, un error d’anàlisi impedeix als catalans de reconèixer que mai no han tingut tant autogovern com avui i que, per tant, s’equivoquen en considerar que el tracte fiscal és injust, la seva llengua maltractada, les seves institucions menystingudes i els compromisos incomplerts. Peculiar, oi? Per Rubalcaba, hi ha un problema “de relacions” entre Catalunya i Espanya, i “un problema de convivència”, afirmacions que, a part de ser una barbaritat, no són certes: el problema és de la majoria dels ciutadans de Catalunya amb l’Estat espanyol. Qui no vulgui veure-ho, és cec.

El segon debat que es va colar en la sessió, sense que fos el tema del dia, va anar sobre la independència de Catalunya. Rajoy i Rubalcaba, legítimament, s’hi van mostrar en contra. El que no és tan legítim és que això fos l’argument per rebutjar la possibilitat de consultar els ciutadans de Catalunya sobre el seu futur polític. Els dos polítics van contestar per nosaltres. Però el que s’havia de debatre no era la seva opinió sobre això, sinó precisament saber si els ciutadans de Catalunya, com van fer ells, podem expressar la nostra opinió de la manera que en democràcia s’expressen aquestes coses: votant.

Respecte al debat essencial, la resposta ja es va donar amb la lectura inicial del criteri del Govern. I les raons esgrimides van ser diverses. En primer lloc, “ni l’aspecte formal ni el fons de l’assumpte no tenen cabuda en el marc constitucional”. En segon lloc, el poble espanyol és el titular de la sobirania i, per tant, no se’l pot privar “del seu dret a decidir sobre el seu futur col·lectiu”. En tercer lloc, els referèndums només permeten consultar sobre el que es decidirà, i “no escauen consultes merament especulatives”: ja que Catalunya no pot decidir la seva separació d’Espanya, “tampoc no pot tècnicament consultarla”. I en quart lloc, el Govern, les Corts Generals o el Parlament no poden ni podran autoritzar el que es demana. Aquestes van ser les raons jurídiques llegides pel secretari primer. En essència, abans que els representants del Parlament haguessin parlat, l’Estat ja havia donat resposta. Les intervencions de Rajoy (MR) i Rubalcaba (AFP) van redundar a l’uníson en aquestes raons i en van afegir tres més.

Primera: la llei inapel·lable. Tots dos van coincidir en una peculiar interpretació de la democràcia: “La democràcia és l’imperi de la llei” i “ser demòcrata implica acceptar aquesta obediència a la llei” (MR); “aquesta és l’essència de la democràcia, aquest és el primer principi democràtic: complir les lleis” (APR). Ja que, segons el seu criteri interpretatiu de la Constitució, la proposta va contra la llei, s’ha de rebutjar. Tot i això, molts constitucionalistes i juristes, algun “pare de la Constitució” i, esclar, la majoria del Parlament discrepen d’aquesta lectura.

Segona: la sobirania indivisible. “El que pretén aquest referèndum (...) és proclamar una sobirania que no existeix”; “una part no pot decidir sobre el tot” (MR). Rubalcaba va rubricar: “Posats a consultar, consultem a tothom”, però immediatament va afegir: “Si ho dic, no és per fer-ho”. L’opinió contrasta amb la de la majoria de ciutadans de Catalunya, que, des del principi de la transició fins avui, han assumit, al carrer i a la pràctica política, que Catalunya és una nació.

Tercera: la història clausurada. “Cada constitució clausura el passat”; “l’última anul·la totes les anteriors”; “és un punt i a part en la història que deixa els comptes saldats” (MR). El recordatori que alguns van defensar “els drets històrics” (APR) no va iniciar si més no una mínima discrepància entre tots dos. Tot i això, la majoria de ciutadans de Catalunya, tal com s’expressa parlamentàriament, té una opinió molt diferent.

La conclusió del debat és inapel·lable: la molt majoritària aspiració política dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre el seu futur polític no té cabuda en l’actual Estat espanyol. Li toca ara al Parlament, que, com proclama l’Estatut, “representa el poble de Catalunya” i que, per tant, haurà de trobar la manera de respondre a aquesta aspiració majoritària.