• 17 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Independents sí o no

Llimbs: les monges ho descrivien com una immensa sala desolada on els justos esperen la redempció del gènere humà

Llimbs. Limbo en castellà. Mai no m’ha agradat aquest lloc. De petita, les monges ens ho descrivien com una immensa sala desolada on els justos esperen la redempció del gènere humà. Per si no n’hi havia prou, també ens deien que era el lloc on anaven “els nadons no batejats”. La veritat és que fer esperar els justos per culpa dels injustos em semblava una mala jugada. Però fer esperar els nadons sense batejar ho trobava d’una crueltat intolerable. No és estrany que sigui aquesta la paraula escollida pels gerents de serveis socials per designar la desesperança en què viuen desenes de milers de malalts i discapacitats que esperen rebre la prestació que ja els ha estat reconeguda per la llei. En les 39 pàgines del dictamen publicat a començaments d’any per l’observatori estatal de l’anomenada llei de Dependència, els gerents de serveis socials de tot l’Estat calculen en unes 200.000 les persones que estan en el que anomenen “llimbs de la dependència”. Les dades són contundents: en l’insòlit cas que no s’hi incorporés cap beneficiari nou, caldrien 83 anys per donar a totes aquestes persones el que se’ls ha promès. O, dit d’una altra manera: si estàs als “llimbs de la dependència” tens moltes més probabilitats d’anar-te’n a l’altre barri que de rebre un cèntim. El Govern del PP ha jugat amb aquesta probabilitat sense cap vergonya, atribuint-se els mèrits d’una reducció de la bossa de persones que esperen la prestació. La realitat és que la reducció només s’ha produït a través de dues vies: la defunció, com acabo d’esmentar , i la revisió a la baixa (més pervers encara) de graus de dependència ja reconeguts, de manera que molts dependents, com per art de màgia, han passat a ser-ho menys. El dictamen deixa clar que si la Lapad no està del tot desfeta és gràcies a les comunitats autònomes, que hi aporten molt més del 50% que els tocava assumir i que, malgrat l’asfíxia, fan el que poden per compensar els horrors que veuen diàriament (les comunitats i les administracions locals). Pel que fa al Govern central (aquest Govern que vota la restricció de l’avortament perquè neixin moltíssims nens sense que els importi un rave de qui han de dependre quan es posin malalts o es facin vells), està precaritzant la llei fins a nivells escandalosos. A Catalunya, per variar, l’incompliment és flagrant. Estat propi? Si estigués segura que ens aportarà més dignitat i justícia en aquest aspecte concret, hi apostaria cada dia. El que passa és que en tinc molts dubtes, i no em fa vergonya dir-ho (la independència ben entesa comença per un mateix). Però dictàmens com aquest contribueixen a fer caure la balança cap a l’Estat propi. O, almenys, cap a la urgència d’alliberar-nos d’un Estat tan aliè.