El Punt Avui

Debat kumbaià

14/04/14 02:00 MIRIAM DÍEZ BOSCH
El debat va ser un excel·lent exemple quaresmal, sacrificat, amb resultat negatiu i previsible
Altres articles de l'autor

Aquesta és la nostra esperança i ningú no ens la traurà. Ho pronunciava amb una cantarella lenta i decidida Marta Rovira al Congrés a Madrid el memorable 8 d'abril del 2014. Un debat en què es va parlar de cafès, d'esperança, de flexibilitat i de Robinsons.

El debat va aparèixer tacat de frases amb reminiscències Kairoi i de cançons cristianes kumbaiàs. El kumbaià és l'estil, el tarannà, la música... característics de certs ambients escoltes, excursionistes, ecologistes o progressistes catalans. Aplicable a l'estil que va emergir al Congrés. Kumbaià vol dir “vine aquí” i és una melodia espiritual negra dels anys vint. Més que “vine aquí” ens deien “no te'n vagis d'aquí”.

Una lectura espiritual-religiosa del debat ens permet extreure tres conclusions. La primera, que va ser un debat quaresmal. La segona, que tot i no ser el paradigma excels del debat immillorable, va ser un bon exercici democràtic. La tercera, que tot i els esforços verbals i escènics, tot i l'excitació popular per un món millor, tot i l'agressivitat de qui no vol que res canviï, hi ha gent que segueix allunyada de la política.

El debat va ser un excel·lent exemple quaresmal, sacrificat, amb resultat negatiu i previsible. Allò negatiu durant la Quaresma és la victòria durant la Pasqua. Un dibuix de patíbul polític en què es van sentir frases carrinclones i poc creïbles com ara “crec en Catalunya, estimo Catalunya”. També vam sentir frases sobre l'Apocalipsi. Plagues bíbliques. Turull va glossar les paraules de Rajoy sobre “la resignació com a camí”.

Des d'eloqüents discursos fins a estirabots primaverals, la musiqueta kumbaià es va anar sentint. Fins i tot un dels parlaments va cloure amb una lapidària frase: “Que la força ens acompanyi.”

El debat s'encaixa en un moment èpic en què alguns polítics es pregunten per què la gent no s'interessa per la política. O per què directament hi són indiferents. D'una banda, la gent se'n desentén perquè s'ha trencat la confiança. I perquè no veu que les coses canviïn (per a millor). La política ha deixat, per molts, de ser creïble. Líders que prediquen una cosa i en fan una altra. Personatges que s'omplen la boca de consignes i després actuen de manera contrària. Corrupció i frivolitat. Entremig s'alcen homes i dones polítics autèntics. I el que és trist és que semblin herois. “Aquest sí que s'ho creu, tu.” Frases com aquestes no haurien d'existir. Tots s'ho haurien de creure.

Els bons debats escassegen. Un debat, terminològicament, és un diàleg entre una o més persones que intenten exposar el seu punt de vista i convèncer l'altre de la veracitat, la bondat o l'oportunitat de la seva posició. Formalment assistim a debats: hi ha un moderador, torns de paraula i de rèplica. Sí, semblen debats. Però acaben essent o atacs o apologies.

Ens trobem amb la paradoxa que hi pot haver més espessor en els debats en una sobretaula familiar que a les cambres parlamentàries. A casa es reflexiona junts, es fan preguntes, s'escolta l'altre, de veritat. Són debats sincrònics. Sovint a la seu parlamentària assistim a pseudodebats asincrònics. I això quan podem veure que els nostres representants hi assisteixen i no juguen amb les tauletes ni es recuperen de l'enèsim gintònic que han pres a un preu molt millor que el que paga vostè.

Ja ho deia l'àvia: la gent no enraona. Un verb fantàstic i català, que els tres comissionats catalans van intentar esgrimir en una àgora blindada a Madrid. Enraonar vol dir entrar en raó. Només va faltar el fil musical al llarg intent de debat parlamentari. Jo hauria triat Espanya, carinyo, lo nostre no funciona. Ho hauria regalat, amb una USB, a cadascun dels presents.

El congrés no va ser un ciRC on els catalans sobiranistes estiguessin a l'arena a la mercè d'emperadors cruels que els volien aniquilar. El Congrés dels Diputats era més aviat una lleonera: hi havia lleons continguts –per consigna–, lleons escabellats –per natura i per cultura–. Però el rugir real és paradoxalment al carrer. Perquè el debat és al carrer i la societat civil s'organitza. I no esmola només les dents, sinó el cervell i la voluntat.

Darrera actualització ( Dilluns, 14 d'abril del 2014 02:00 )