• 14 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Quan Pujol defensava la Constitució 

ÉS habitual sentir a Catalunya que el centre polític s’ha escorat cap a l’independentisme. Les enquestes són dispars: en unes la voluntat de secessió ja és majoritària, en d’altres predomina la identificació “tan català com espanyol”. En tot cas, el discurs polític imperant és l’independentista. Jordi Pujol encarna com ningú aquest desplaçament. Quan encara era president i enfervoria la parròquia amb petites dosis de cap de setmana, el missatge més subversiu que podia sortir de la seva atropellada i efectiva oratòria era la insinuació, l’amenaça velada, de demanar una reforma constitucional. Allò garantia un titular. L’estiu del 1999, a Prada de Conflent, Pujol encara propugnava una “relectura” de la Constitució. Temia que reformar-la requeriria tant d’esforç que l’experiència podia resultar “frustrant”. Fins i tot apostava per “reinterpretar” l’Estatut. Encara no estava convençut de canviar-lo. Dos mesos després CiU va guanyar les eleccions, però Pasqual Maragall els va superar en vots. A partir d’aquí, tot es va accelerar.

Quan el PSOE va presentar l’any passat la seva proposta federal, Pujol se’n va burlar: “Ningú no es creu això del federalisme ni de la reforma constitucional”. Pel camí havien passat tants desgavells polítics que el president només expressava el sentiment generalitzat a Catalunya. El debat ha fet un salt. A Madrid i Barcelona cada vegada es parla més de re-interpretacions, mutacions, relectures i disposicions constitucionals. Rajoy en desconfia. És un laberint. Se sap com s’hi entra, no com se’n surt. Juan Carlos Merino revela avui a la secció de Política que el PSOE ressuscitarà la idea de crear una comissió per a la reforma territorial. Ningú no espera que Rajoy es mogui –i menys fins a tenir la radiografia de les eleccions europees per mesurar la seva força i la d’Artur Mas–, però el PP haurà de decidir si sepulta la iniciativa o obre una escletxa.