• 15 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Les mentides

Si diu per activa i per passiva que no permetrà ni la consulta, per què s’arma de metralla?

El pitjor no és la negació del debat per la via d’assegurar que la Constitució és una presó, que tots els pobles tenen drets menys el català i que la democràcia és un xiclet que masteguen els que tenen el poder. El pitjor és que, mentre neguen el debat, la consulta i els drets, projecten míssils dialèctics contra el debat negat, de manera que diuen que no, però s’armen d’artilleria per explicar les maldats del sí.

És el que va fer Rajoy al Congrés, on, després de fuetejar-nos amb les lleis i negar-nos el pa i la sal, li va picar per oferir una tirallonga d’arguments en contra de la independència que resulten força surrealistes. Al cap i a la fi, si diu per activa i per passiva que no permetrà ni la consulta, per què s’arma de metralla? Potser no és tan fàcil negar la democràcia als qui demanen d’exercir-la?

Pot ser, però el cert és que són precisament els que estan més decididament en contra de la consulta els que amb més entusiasme han començat el debat de les maldats –mai no bondats– de l’hipotètic Estat català. Una, la més sonora i audaç, assegura que Catalunya quedaria fora d’Europa i de la pràctica totalitat d’estaments internacionals, tant en la seva versió galàctica, vagarejant per l’espai sideral, com en versió aventurera-depressiva, perduts a l’illa de Robinson. És a dir, que o ens quedem a Espanya o ens cau al damunt la marabunta. I això, que és un mantra repetit per terra, mar i micròfon, ho asseguren aquells que també asseguren que, d’anar-nos-en enlloc, i ca!

És a dir, us quedeu sense consulta, sense dret i sense Estat propi, però, per si de cas somieu amb això, sapigueu que seríem al buit més absolut. Ho diuen ministres, ho repeteixen líders polítics i ho reblen els martells d’heretges en la seva versió opinadora. I, tanmateix, saben que menteixen, tant per pur seny com per la informació que tenen. Ahir ho va constatar el CATN en un informe extens i seriós demostrant que no hi ha res escrit estatutàriament en el tema europeu, que qualsevol opció respecte a Catalunya es prendria en funció dels interessos econòmics i polítics, que l’última de les possibilitats és quedar fora de la UE, perquè seria la desfeta per a la Unió mateixa –i molt especialment per a Espanya–, i que la probabilitat de resoldre-ho immediatament és l’opció més probable i plausible. És a dir, Catalunya es quedaria amb tota seguretat a la Unió, assumint-ne els deures i gaudint-ne dels drets. Aquesta conclusió, fonamentada en un llarg i detallat argumentari, la donen per bona tots aquells que volen parlar seriosament del tema. Però no es tracta de la seriositat i, sobretot, no es tracta de la veritat.

Incapaços de gestionar democràticament la voluntat de votar dels catalans, l’estratègia és la intoxicació i la por. I és que ho va dir algú fa temps: val més mentir, perquè qui cerca la veritat, corre el risc de trobar-la.