• 16 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

Que se’n van, que se’n van...

Desde la página 2 Fins ara hi ha hagut una tesi preponderant –a banda i banda– a l’hora d’imaginar on portava el procés sobiranista català: al xoc de trens. Un xoc que ha permès dibuixar escenaris diversos, tots apocalíptics, que ens abocaven, particularment als catalans, a una misèria sempiterna. Ja se sap que en política els pronòstics de futur serveixen més per condicionar el present que per anticipar el món que ens espera.

MESEGUER

És una evidència, doncs, que la predicció d’un xoc de trens busca, per damunt de tot, aturar els combois allà on són. Es tracta de fer por, seguint el principi conservador del mal menor, del val més boig conegut que savi per conèixer.

Tanmateix, hi ha un altre supòsit possible. Una tesi que, ho reconec, també condiciona el present esbossant un escenari contrari a l’anterior. I digueu-me ingenu, però estic fermament convençut que és el que realment s’esdevindrà. És l’escenari que qualifico del “Que se’n van, que se’n van...”. L’expressió la tinc gravada a la memòria d’una retransmissió del periodista esportiu José María García en què narrava com un jugador s’escapava cap a la porteria contrària en un ràpid contraatac: “Que se va, que se va...”, deia García, posat a la pell de l’equip que estava a punt d’encaixar el gol.

Esclar que la imatge del “se’n va” ens remet, sobretot, al món de la cançó. Pels catalans, la inoblidable Se’n va anar de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu –traspassat fa ben poc–, en les versions de Salomé o Raimon: “Se’n va anar, cap enllà. No sé pas si tornarà”. O la de Rodolfo Arcadi, Se va la vida: “Ay que se va, que se va, que se va la vida”. Però, més actual, la de Jorge Drexler, Se va, se va, se fue. Qualsevol d’aquestes cançons podrien il·lustrar la meva tesi. La d’allò que, irremeiablement, se’n va sense més drama que el lament de qui es queda sol, de qui no ha sabut conservar l’estimada o l’estimat. Catalunya, amb el seu desafiament sobiranista, i vist des d’una perspectiva espanyola, “se’n va, se’n va...”. I se’n va “a gran velocitat”, com va dir Iñaki Gabilondo al seu editorial a la cadena SER, el desembre passat.

En vista de la resposta espanyola el 8 d’abril passat a la petició catalana, l’expressió em va tornar al cap.

Si hagués hagut de retransmetre l’esdeveniment, ho hauria fet en els termes del periodista José María García quan expressava de manera clara la impotència de l’equip dominant: “Que se va, que se va...”. I com acabaria Drexler, hauria acabat: “Se va, se va, se fue”. Perquè, més allà de les amenaces intimidatòries, ningú fins ara no ha sabut concretar com s’ho farà l’Estat per impedir-ho. Ni ocupació militar a l’estil de Crimea, ni talls energètics, ni expulsions d’Europa, a l’espai sideral o a l’illa de Robinson Crusoe no tenen cap versemblança.

Ningú no és capaç de donar una resposta precisa sobre com caldria actuar per aplicar –amb majoria absoluta al Senat– l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia catalana. El Partit Socialista Obrer Espanyol hi donaria suport? Es tancaria el Parlament de Catalunya? S’imposaria un govern provisional nomenat a dit? S’ocuparien policialment les institucions públiques, com ara Catalunya Ràdio i TV3? S’establiria la censura prèvia a la premsa? S’aplicaria el Codi Penal i es ficaria a la presó tot un govern democràticament legítim? No em facin riure!

La ineptitud mostrada per l’Estat espanyol amb relació a Catalunya els darrers anys és d’una magnitud tal que, malgrat les amenaces, ara tampoc no podrà ni sabrà actuar amb intel·ligència. Ja ha fet tard. Ara mateix, la totalitat d’advertències que es fan als catalans sobre un futur independent ple de desgràcies només provenen dels suposats càstigs que ens infligiria una Espanya ressentida. Expulsió d’Europa? Fronteres amb Aragó i València? Boicots comercials? Tot, només imaginable com a resultat d’una represàlia que faria tant de mal als catalans com als mateixos espanyols. I sabem que sense represàlies, en una economia global, dins de la Unió Europea, les amenaces quedarien en res.

Ni tan sols les melodramàtiques ruptures emocionals que s’apunten no tenen cap mena de raó de ser si no és que, invocant-les, es volen provocar. La història de les ruptures familiars és prou rica per saber que allò que les causa, principalment, són les herències, i no per això es qüestiona el dret a la propietat privada. O les provoquen els maltractaments, o les personalitats malcarades i les enveges.

Però quan des d’Espanya s’imaginen certes ruptures “de sang”, com sosté Rajoy, el que es posa de manifest és el nacionalisme ètnic des del qual s’observa el procés català. Res més lluny dels sentiments polítics sobiranistes de la immensa majoria de catalans, que no entenen què hi pinta la sang per aquí al mig. A mi se’m fa francament incomprensible que la independència de Catalunya hagi de posar en qüestió el meu profund afecte i respecte cap als orígens andalusos del meu avi matern i d’altres familiars propers. I no em consta que els matrimonis de parelles d’orígens nacionals diversos, distàncies a part, no es trobin per dinar plegats per Nadal.

En definitiva: no hi haurà més xoc de trens que el dialèctic. En el pla dels fets, la secessió es farà a la catalana: pacíficament i ordenada.

Com aquell jugador davant la carrera del qual no hi havia res a fer: “Que se va, que se va...”.