• 16 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Oriol Pi de Cabanyes

La sentència

Una de les virtuts del procés històric que estem vivint és que es van esvaint ambigüitats i es van aclarint posicions. Hem passat molts anys creient que la Constitució del 1978 ja reconeixia Catalunya com a nacionalitat, terme considerat sinònim de nació. Però no. I ara fins Herrero de Miñón assenyala que el fet que la Constitució espanyola no reconegui la realitat nacional de Catalunya “va ser un error radical”.

Conseqüent amb aquella indefinició d’origen, el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya” que va aprovar el Parlament de Catalunya el 23 de gener del 2013. De seguida el Tribunal Constitucional es va afanyar a admetre a tràmit la impugnació del Govern espanyol a aquesta declaració (i sense tenir en compte el refrany castellà que diu que “del dicho al hecho hay un gran trecho”), tot suspenent de manera preventiva els seus possibles efectes.

Ara aquest tribunal ha declarat nul el principi primer de la sentència, on s’afirma que “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. I és que, constitucionalment parlant, no hi ha poble de Catalunya sobirà, o amo de la seva sobirania. Ni tan sols hi ha “poble de Catalunya”. Ni tan sols hi ha Catalunya, tant se val si és classificable com a regió o com a nacionalitat (una distinció purament nominal que en 35 no s’ha concretat reglamentàriament en res).

Té raó el tribunal, sí, perquè per molt “subjecte polític i jurídic” que es consideri a ell mateix, aquest “poble de Catalunya” no és de iure sobirà de res que no sigui supeditat al poble espanyol en el seu conjunt, que és l’únic subjecte polític i jurídic al qual la Constitució vigent concedeix la sobirania de l’Espanya una com a nació Estat.

Constitucionalment parlant, el poble de Catalunya no existeix com a tal. No existeix ni té sobirania específica. Però, segons com, pot exercir el dret a decidir, això sí, diu el tribunal. Sobre què de la seva voluntat d’autogovern que no sigui en supeditació a la majoria demogràfica del conjunt espanyol? L’actual marc constitucional no reconeix Catalunya com a subjecte polític i jurídic si no és com a apèndix. No reconeix Catalunya com a nació, com a expressió de la lliure voluntat democràtica dels seus ciutadans. Tornem a ser on érem durant la transició: reforma o ruptura.