• 16 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Joaquín Luna

I el dret a ser informats? 

Hi ha més veritat als tuits de l’audiència de TV3 que en els textos del Consell de la Transició

Hi ha dies que t’aixeques batallador, de manera que dónes la tabarra. Excepte en futbol, fins i tot les causes justes exigeixen honestedat o deixen de ser justes. Quantes vegades continuarem maquillant que si Catalunya trenca amb Espanya continuaria sent Europa però quedaria fora de la Unió Europea durant anys (i de l’ONU, la UEFA o el COI, entre altres organismes)? No és l’illa de Robinson Crusoe, però no està malament...

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha emès el seu sisè informe, molt previsible: refieuvos de nosaltres i no feu cas de portaveus, comissaris ni el mateix president de la Comissió Europea quan informen que, sense acord amb Espanya, Catalunya quedaria exclosa de la UE i hauria de posar-se a la cua.

Hi ha moltes maneres de maquillar la realitat com, per exemple, equiparar hipòtesis inversemblants amb versemblants. I això és el que ha fet el CATN en ometre el que és elemental: la UE és un club d’estats, amb les regles del joc fetes a mida, que actua d’acord amb aquesta lògica i els seus tractats. No donen marge –ni tenen ganes de fer-ho– a les secessions, i al Palau de la Generalitat ho saben. Que ens agradaria més una Europa federal? Sí, esclar. Que Catalunya és Europa? És veritat, no és pas el Pròxim Orient. Que Espanya amenaça? I informa.

Entre els informes de l’aquest Consell i els tuits d’espectadors que apareixen a TV3 em quedo amb els segons. Són sincers, animosos i coherents. Uns escriuen que els importa un rave ser o no ser un Estat membre de la Unió Europea sempre que s’aconsegueixi la independència, d’altres volen emular Suïssa i Noruega (si ells tenen banca i petroli, nosaltres tenim la marca Barcelona, deuen pensar), i sempre hi ha els que anhelen un ordre internacional nou per al qual les velles institucions són irrellevants. Són, en fi, ciutadans optimistes disposats a sacrificis que ni s’enganyen ni enganyen.

El que resulta carregós i recorda una mica un joc de trilers és fingir que Catalunya estaria més dins que fora de la UE si proclama unilateralment la independència. L’independentisme està mal acostumat. No tot és tan senzill com reinterpretar la història, un exercici onanista que només requereix una mà i que es dóna molt últimament a Catalunya. Com glorificar el passat –llegiu el centenari de la Mancomunitat de Prat de la Riba i Cambó, el mateix que va finançar Franco– i deslligar-lo del present –calen quatre diputacions a la Catalunya autònoma?

Mantenir el dubte o alimentar l’esperança que Catalunya, faci el que faci, continuarà dins de la UE és confondre desitjos legítims amb la realitat. Aquí, a diferència de la història o de la relació amb Madrid, hi ha un inconvenient: la Unió Europea té veu i no sol fomentar secessions. Ni a Ucraïna ni a Espanya.