• 17 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

La reacció

Si la majoria dels que desprestigien l’informe el llegissin, ens estalviaríem moltes ximpleries

Va ser Napoleó qui va dir que només hi ha dues palanques que mouen als homes: la por i l’interès. Li va faltar afegir que quan totes dues se sumen en una mateixa intenció, la reacció és encara més sonora. Em pregunto, des de la meva condició de malpensada impenitent, si la virulenta reacció contra l’informe del CATN sobre la relació de Catalunya amb Europa, ha estat motivada per aquesta suma de factors, la por i l’interès. De fet, si la majoria dels que han sortit en bloc per desprestigiar el Consell i el seu pèrfid informe haguessin dedicat una part del temps a llegir-lo, ens hauríem estalviat algunes ximpleries.

Però, si poden parlar, per què llegir... La veritat és que des dels sospitosos habituals, passant pels Jáuregui i els Ónega –quina llàstima, amic!–, després per l’inevitable De Carreras, i acabant en un portaveu de la Comissió Europea més preocupat per la propaganda que per la veritat, tots han assegurat que l’informe no deia la veritat. És a dir, que l’opció més probable que Catalunya es quedés a la UE immediatament o gairebé era un escenari fals. A partir d’aquí, ha plogut plom sobre el Consell, sense venir a tomb en el debat, cosa que ens confirma un parell de coses: que el Consell fa bé les coses i que preocupa molt.

D’entre tot aquest soroll, tanmateix, tenen llum pròpia les paraules d’Almunia, que, en una entrevista amb Cuní a 8 al dia, va dir que el tema no era jurídic, sinó polític. I es va negar a donar una resposta contundent –i menys insultant– de l’estil Jáuregui. D’això es tracta, de la política. Van ser la política i l’economia els que, per exemple, van fer que l’Alemanya de l’Est entrés immediatament a la CEE el 1989, malgrat que no hauria estat reglamentari. I en el cas català o escocès, el pes econòmic d’ambdues nacions és de tal envergadura que qualsevol opció que passés per excloure-les significaria un mal irreparable als interessos econòmics de la Unió. És impensable. I com que està demostrat que no hi ha ni un sol estatut de la UE que reglamenti un cas com el català, és evident que la qüestió es resoldria: a) per la via política; b) de forma molt ràpida, i c) de forma afirmativa. És cert que es podrien donar els supòsits contraris, però cal preguntar-se aleshores qui hi perdria més i sens dubte la mateixa Espanya no queda ben situada. En el terreny argumental, el debat se situa en la política, i això és el que recull l’informe del CATN. Però la reacció no ha estat argumental, sinó desqualificadora, cosa que ens dóna la mesura de com serà de central aquest tema a la campanya de les europees i, globalment, en el debat sobre Catalunya. Si Rajoy ens envia a una illa i Margallo a l’espai, qui és el CATN per dir el contrari? I surten en bloc a denigrar-lo, la qual cosa és curiosa, perquè si el Consell fos tan dolent i tingués tan poca raó, a què treu cap tanta artilleria? Deu ser que hem fet diana.