• 17 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc-marc Álvaro

Manent, combat d’idees

L’ amic Agustí Pons ha donat la millor definició d’Albert Manent: “Era afable per fora i dur per dins”. I, com explica el professor Narcís Garolera i tots els que el van conèixer, l’escriptor i activista cultural ara traspassat era una persona honesta revestida d’una ironia especial que li permetia escoltar tothom i observar amb distància tot el que passava al seu voltant. Enfront de la severitat i la solemnitat d’altres figures de la resistència cultural catalanista, el fill del poeta Marià Manent tenia una extraordinària capacitat per connectar amb gent molt diversa sense fer-se notar, sense impostures ni protagonismes. “Li hauria agradat sortir una nit –em diu Garolera– amb el seu estimat Carner”.

JAVIER AGUILAR

Havent mamat el noucentisme a casa i havent pres consciència des de jove de la tragèdia que va suposar la Guerra Civil i el franquisme, no es va lamentar mai ni un segon. Va treballar, incansable, en tots els fronts possibles, en una permanent conspiració cívica en defensa de Catalunya, de la cultura catalana i de la democràcia. Però tot aquest activisme no va impedir que, en paral·lel, desenvolupés una esplèndida carrera com a historiador minuciós i escriptor afinadíssim, sense caure mai en el pecat de l’intel·lectualisme o l’erudició buida. Un cop arribada la democràcia, no va tenir cap problema a acompanyar el seu amic Max Cahner a l’arena de la política institucional, sense por de comprometre’s amb un govern com s’havia compromès abans durant la llarga clandestinitat. El seu talent i la seva energia estaven per sobre de qualsevol partit. En aquest sentit, paga la pena de llegir el seu llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), un testimoni molt valuós sobre la reconstrucció de l’autogovern en un medi especialment sensible i complicat com el cultural.

Sempre vaig admirar Manent per diversos motius i, sobretot, per la seva capacitat de sortir públicament a qüestionar –amb fermesa i elegància– les idees i les accions que considerava errònies o dignes de ser replicades des del seu punt de vista. Allunyat del marxisme que va ser hegemònic culturalment a partir dels anys seixanta, Manent era, a més d’un catalanista modern, un demòcrata amb sensibilitat social i un catòlic liberal que no confonia les complicitats transversals amb la rendició o la docilitat en el combat de les idees. Així, Manent va ser una de les comptades excepcions del món intel·lectual nacionalista que –abans del sorgiment de la generació desacomplexada de Salvador Cardús, Joan B. Culla i Vicenç Villatoro– va plantar cara amb arguments sòlids als mandarins i portaveus més conspicus del progressisme cultural oficial, en articles i llibres.

Com que Manent era molt hàbil recollint i relacionant dades, sovint desmuntava perfectament les tesis dels seus adversaris. Valgui com a exemple del que diem la polèmica que va mantenir l’any 1996 amb Ernest Lluch i amb el nucli directiu de L’Avenç sobre la interpretació de la Guerra Civil com a conflicte que Catalunya va perdre col·lectivament malgrat l’existència innegable de franquistes catalans. Es tractava de matisar o de denunciar el que alguns sectors difonien com a dogma. De la mateixa manera, anys després, Manent va discrepar de l’enfocament simplista i sectari que la conselleria de Joan Saura havia donat al Memorial Democràtic.

A diferència del Jordi Pujol governant –a qui no interessava el combat d’idees i es limitava a ignorar els intel·lectuals d’esquerres que el criticaven–, Manent sabia que era imprescindible expressarse per contestar una sèrie de missatges que no representaven pas tota la societat catalana encara que eren hegemònics en cercles universitaris, editorials, periodístics i artístics. La seva duresa interior i la seva afabilitat exterior eren atributs perfectes per poder realitzar aquesta tasca d’intel·lectual compromès sense necessitat de ser perdonat pels que donaven carnets de modernitat a la ciutat de Barcelona. L’adéu de Manent coincideix, precisament, amb la pèrdua d’ascendent del progressisme cultural que ha tingut més plataformes al seu servei. Alguns dels membres d’aquesta confraria s’han reinventat ara com a propagandistes de la por.

Una de les batalles més difícils que l’admirat Manent va entaular amb tot el coratge i solvència del món va ser contra els impulsors de l’anomenat Foro Babel, als quals va qualificar encertadament de “posesos del anticatalanismo” en un article en aquest diari a finals dels noranta. La seva intervenció va desemmascarar les veritables intencions d’una operació de llarg abast –apadrinada per Vidal-Quadras– que ja ha produït –com tots hem vist– els seus productes mediàtics, polítics i parlamentaris. L’escriptor catalanista va posar el dit a la nafra i va radiografiar de manera impecable aquell fenomen emparentat amb el vell lerrouxisme. Al costat de gent que va celebrar el seu article també van aparèixer rèpliques molt irades, algunes de considerable mal gust. El temps, també en això, ha donat la raó a Manent. Ell va ser el primer a advertir-nos del que es covava.

Entre llops, núvols i topònims, conversant, organitzant i escrivint, Manent va ser tota la seva vida un noble participant en el combat d’idees. M’ha semblat de justícia recordar-ho. Gràcies, mestre.