• 18 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

Catalans a Madrid

Manuel Busquets va ser el propietari de l’‘Heraldo de Madrid’, líder de la premsa republicana a Espanya

Hi ha coincidències. El darrer dia 9 vaig participar –amb Josep Borrell– en un acte organitzat a Madrid per la Fundación Diario Madrid. Els seus impulsors em van lliurar un exemplar del diari Heraldo de Madrid, editat aquest mes d’abril, a la primera pàgina del qual es llegeix: “Un exemplar únic: torna la capçalera del diari Heraldo de Madrid, exemple d’ingerència cívica dels catalans a Madrid, 75 anys després de ser confiscat per un grup de falangistes”. I el mateix dia, en tornar a casa, em vaig trobar un altre exemplar del mateix diari juntament amb el llibre Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la II República Española, obra de Gil Toll, remès per l’advocat barceloní Josep-Lluís Busquets. Al principi no vaig caure en la història oculta darrere de tot això, però, en fullejar el llibre i aparèixerhi Amadeu Hurtado, se’m va encendre un llum. Vaig recordar que Hurtado explica a Quaranta anys d’advocat l’aventura d’un industrial català –Manuel Busquets George– que va adquirir als anys vint la Sociedad Editora de España, propietària –amb altres diaris– de l’Heraldo de Madrid, líder de la premsa republicana a Espanya, que arribà a editar 500.000 exemplars.

IGNOT

La història es resumeix així. Manuel Busquets George pertanyia a una família originària de Canet de Mar i enriquida a Cuba gràcies al negoci del pa, que va tornar a Espanya el 1868 i que, instal·lada a Barcelona, es va mantenir “lligada al conservadurisme, com era comú entre els americanos que havien tastat els beneficis de ser a prop de l’administració de l’Estat” (Gil Toll). L’empresa familiar –Busquets Hermanos– aviat va tenir, entre els seus negocis, contactes amb la premsa, que van créixer amb el casament d’una germana de Manuel –Maria Ángeles– amb Manuel Lasarte, propietari d’El Diluvio, diari barceloní que, sota l’impuls de Busquets, va competir amb el Diario de Barcelona i La Vanguardia gràcies a un suplement il·lustrat setmanal. Aquí començà potser la deriva cap a l’esquerra liberal dels Busquets, facilitada pel fet que Manuel s’havia educat a França. Però un altre afer va decantar la balança. Entre els múltiples negocis dels Busquets –alguns a l’ombra de l’Standard Oil– hi havia el de fabricació de tinta per a diaris. I va ocórrer que els subministraments efectuats pels Busquets als diaris de la Sociedad Editora de España es van deixar de pagar a partir de cert moment, raó per la qual els Busquets van passar a ser creditors preferents, tant que els va ser ofert entrar a l’empresa. Manuel Busquets va subordinar l’acceptació al resultat de l’estudi que va demanar a Amadeu Hurtado –el seu advocat de sempre–, per saber si podia fer-ho sense patir el risc d’una fallida. El resultat fou positiu.

Explica Hurtado que s’entusiasmà en pensar que “aquella societat madrilenya, el trust famós que havia estat quinze anys enrere el nucli més dur de l’hostilitat contra Catalunya, podia passar a mans catalanes i convertir-se en un instrument d’influència per a aquella acció que jo havia atribuït sempre al catalanisme d’impulsar l’ascensió civil d’Espanya. No era cosa d’anar a fer catalanisme a Madrid, sinó d’intervenir en la vida espanyola pensant en català”. De la SEDE (Sociedad Editora de España) es va passar a la SEU (Sociedad Editora Universal). De la sede castellana a la seu catalana. Així es va fer: Hermanos Busquets arribà a ser propietària de la premsa republicana espanyola més representativa. La seva oposició a la dictadura del general Primo de Rivera –per exemple– va ser duríssima, fins al punt que s’ha insinuat que fou en part la resposta de l’Standard Oil i els seus satèl·lits a la creació de Campsa (Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis) per José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda.

Manuel Busquets era tot un empresari. És lògic que la seva coexistència empresarial amb Hurtado durés poc. Havia pensat en una distribució de la feina que deixés a Busquets la intendència i a ell la ideologia del grup, en què, a més, potser no coincidien del tot. Busquets no va acceptar i van posar fi amb bones formes a la seva associació. Hi ha en aquest fet una lliçó profunda. Si les companyies mercantils es divideixen en dos grans grups –les que tenen amo i les que no tenen amo–, i només són viables a mitjà i llarg termini les que tenen amo, aquesta veritat és especialment certa en les empreses periodístiques, per a les quals no hi ha pitjor xacra, precursora de la seva desaparició, que hi prevalgui per sobre de la propietat –sigui quina sigui– qualsevol dels seus actors, principals o figurants. Però tot va ser en va. El 28 de març del 1939, un grup de falangistes armats amb pistola va confiscar l’Heraldo de Madrid. L’1 d’abril següent va aparèixer el diari Madrid, editat a les instal·lacions i amb la rotativa de l’Heraldo, que havien estat arrendades per FET y de las JONS, al preu d’una pesseta, a un addicte: Juan Pujol, un altre català a Madrid. Els Busquets no han recuperat mai el que era seu.