El Punt Avui

OPINIÓ

Cuba i el catalanisme

19/04/14 02:00 AUTOR DEL LLIBRE “CUBA I EL CATALANISME. ENTRE L'AUTONOMIA I LA INDEPENDÈNCIA” - LLUÍS COSTA

La manera com va gestionar el govern espanyol el procés nacional de Cuba, que va culminar amb la independència de l'illa l'any 1898, il·lustra de forma indiscutible la ineptitud de les autoritats colonials i posa de manifest que la intransigència política pot estimular les posicions més radicals dels pobles que consideren menystinguts els seus drets més elementals. El coneixement del passat ha d'ajudar a entendre el present i, sobretot, ha de representar l'instrument necessari per ajudar a projectar el futur. I aquesta màxima és aplicable, és clar, a la ciutadania en general, però també a la classe política en particular.

Però és certa aquesta màxima aplicada a la història? El procés nacional català ocupa, avui dia, el tema central a les agendes polítiques i mediàtiques del nostre país. El debat de la independència de Catalunya ha pres un protagonisme impensat anys enrere. En relació amb aquest tema, poc abans de morir, l'any 2012, el cardiòleg catalanista Moisès Broggi havia expressat: “Sóc optimista perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?”

Per què el govern espanyol aplica les mateixes estratègies que va utilitzar contra el procés nacional cubà per combatre, en l'actualitat, les reivindicacions del nacionalisme català? El polític federalista Francesc Pi i Margall es mostraria molt favorable al procés nacional cubà i crític amb el govern colonial, fins al punt d'argumentar poc abans de morir, a començament del segle XX, que la intransigència i anticatalanisme del govern espanyol podia derivar cap a una sortida, en relació amb Catalunya, semblant a la de Cuba, o sigui la segregació del territori.

La colònia catalanista de Cuba va procurar, sobretot a partir dels anys quaranta del segle XX, internacionalitzar el cas català, mentre denunciava la tradicional i ominosa política centralista i repressiva espanyola respecte de Cuba, Catalunya, el País Basc i Galícia. L'experiència del procés independentista cubà era presentada sovint com una única alternativa davant la intransigència espanyola.

De totes maneres no podem identificar amb mimetisme la trajectòria dels processos nacionals cubà i català. Malgrat certes similituds, fixant-nos en la història veiem que ambdós van mantenir una evolució política divergent respecte d'Espanya. I en clau absoluta de present, podem reflexionar al voltant d'una de les causes d'aquesta divergència, que apunta Oriol Junqueras, i que diferencia els dos casos: el nacionalisme cubà va aconseguir crear un moviment integrador capaç de superar les enormes diferències socials, econòmiques i racials que separaven els cubans. Unes diferències que, durant bona part del segle XIX, havien contribuït a fer que Cuba continués sota el domini polític d'Espanya. Per contra, a Catalunya aquests moviments unitaris –malgrat que en alguna ocasió arribaren a existir– foren més aviat la flor d'un dia. En tot cas, però, Junqueras va descartar, no fa gaires dies, una candidatura conjunta dels partits pro consulta a les properes eleccions europees, afirmant que “és preferible sumar cada força el màxim de vots possible i adoptar el ferm compromís de treballar conjuntament al Parlament Europeu a favor de la majoria social i política del nostre país”.

El catalanisme polític de començament del segle XX agrupava una substancial part de la burgesia regionalista que encara apostava per la defensa dels interessos catalans en el marc de la política espanyola. Sens dubte, i els prohoms del catalanisme a Cuba en són una mostra indiscutible, la intransigència dels governs espanyols els empenyia cap a posicions més radicalitzades, i el termeseparatisme es començava a instal·lar en l'imaginari d'aquella classe social, per bé que era una opció més pretesament dissuasiva que no pas intensament elaborada des de la convicció.

Algú pensa que avui dia la burgesia catalana ha abandonat el “doble patriotisme”, en el qual –com els liberals de l'època– consideren factible i desitjable construir un estat espanyol comú, però respectant les diverses identitats peninsulars? O bé la històrica actitud negativa espanyola a considerar legítimes les mínimes aspiracions catalanistes –compatibles amb la condició de català-espanyol–, que ha representat una renúncia quasi total al que es considera propi, podria explicar l'actual estratègia independentista de la burgesia catalana? Pensem-hi. No voldríem ser pretensiosos, però, com diu Josep Fontana, l'historiador ha d'ajudar la gent a pensar.

Darrera actualització ( Dissabte, 19 d'abril del 2014 02:00 )