• 20 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Manel Pérez

Escòcia, Catalunya i els mercats

Els inversors començaran a parar més atenció al cas escocès si les enquestes indiquen pujades del sí

Si hi ha algun element que iguala la qüestió escocesa i la catalana és, sens dubte, la tranquil·litat fins ara dels inversors sobre els dos assumptes. Malgrat la proximitat del referèndum escocès del 18 de setembre, els inversors no han revisat el seu diagnòstic que diu que el més rellevant del que passa al Regne Unit és la forta recuperació econòmica, motiu pel qual ni la cotització de la lliura ni el deute no han patit alteracions significatives.

MANÉ ESPINOSA (ARXIU) I ANDY BUCHANAN / AFPEl president de Catalunya, Artur Mas, i Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia

En el cas de Catalunya, la tendència és similar, o fins i tot més accentuada, ja que encara que continua sobre la taula la convocatòria del 9 de novembre, la prima de risc continua baixant fins i tot malgrat els seriosos dubtes sobre la intensitat de la sortida de la recessió. En aquest cas, una part no menor del mèrit li correspon a Mario Draghi i el BCE, a qui els mercats ja consideren el guardià de la moneda única.

Aquesta tranquil·litat dels mercats no es deu, com argumentava inicialment el Govern central, i especialment el seu ministre d’Economia, Luis de Guindos, la cara espanyola davant els inversors internacionals, al fet que l’assumpte sigui desconegut o que no susciti interès. Això ja ha passat. L’assumpte català, com l’escocès, és al radar de control dels mercats.

Ja no hi ha informe o anàlisi econòmica de qualsevol mena, des de les privades fins a les institucionals, que no es refereixi als dos assumptes. Òbviament, l’explicació d’aquesta despreocupació rau en què en els dos casos es consideren molt remotes les possibilitats que les independències proposades es converteixin en realitat. En el cas escocès perquè les enquestes es decanten, encara que cada vegada amb menys marge, a favor del no. I en el català perquè el referèndum apareix com a impossible segons el marc legal a què s’acull el Govern de Mariano Rajoy, malgrat l’ampli suport a la consulta.

Un dels últims exemples d’aquest punt de vista apareixia en un informe sobre l’economia espanyola elaborat pels serveis econòmics de les caixes d’estalvis alemanyes –per cert, tan ben relacionades amb el poder polític com ho eren en el passat la majoria de les espanyoles– datat el passat 31 de març. Després d’elogiar els progressos econòmics dels últims mesos i mostrar el seu optimisme sobre el futur en aquest camp, l’informe reconeixia que “la relació del Govern central amb les autonomies espanyoles podria convertirse en un punt de conflicte. El que està en joc en aquest punt no és només la distribució dels recursos financers, sinó també –de fet, principalment– el moviment separatista”.

El document no escamoteja la dimensió de l’assumpte: “Amb a prop del 20% de la població, Catalunya és la regió espanyola més important, fins i tot per davant de Madrid”.

Després d’aquest breu passeig pel costat salvatge, l’informe llança el missatge de tranquil·litat: “La secessió d’Espanya –un escenari que hem de considerar altament improbable– podria tenir considerables implicacions per al conjunt d’aquesta nació ibèrica”.

El cas escocès és menys rellevant si s’utilitza l’escala de mesura feta servir per les caixes alemanyes. Els escocesos representen al voltant del 8% de la població del Regne Unit i el pes de la seva economia està entorn del 12%.

Amb aquestes referències en ment, és interessant explorar una anàlisi que el Financial Times, diari econòmic de referència mundial però editat a –i en certa manera per a– la City de Londres, va publicar la setmana passada.

L’article arriba a la conclusió que la calma als mercats es produeix perquè “les enquestes suggereixen que els escocesos rebutjaran la independència. Però la diferència s’ha reduït notablement des d’inicis d’any, i la campanya pro unionista sona de tot menys confiada”. Els analistes de la City esmentats consideren que si les enquestes arribessin a indicar un resultat molt més igualat, “probablement els inversors començarien a parar aquest estiu molta més atenció a Escòcia”.

Caigudes de la lliura esterlina de l’ordre del 5%, alguna rebaixa en el ràting del deute del Regne Unit... Res massa apocalíptic no es produiria immediatament com a conseqüència d’un sí majoritari. La conclusió és que “l’impacte a llarg termini dependria de com es negociés la separació”.

Com en el cas català, tot i que òbviament a una altra escala, la moneda és objecte de debat. Els nacionalistes escocesos volen continuar fent servir la lliura, cosa que rebutja el Govern de Londres, de la mateixa manera que Artur Mas reclama poder continuar utilitzant l’euro, amb idèntica resposta.

Una intenció, la dels dos líders nacionalistes, que respon a motivacions òbvies. La City, centre neuràlgic de les finances mundials, treballa amb la lliura i l’economia escocesa, amb un pes del sector bancari molt elevat, correria el perill de quedar-se sense bancs d’un dia a l’altre en cas d’independència sense moneda britànica. De la mateixa manera, però aquest cas amb l’euro, podria passar en l’hipotètic cas català.