• 20 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • L’ÀGORA José Antonio Zarzalejos

Mutació constitucional 

A Madrid està assumit un escenari conflictiu, amb la mateixa dosi de resignació que de determinació

En el terreny jurídic, em considero un modestíssim deixeble d’Herrero de Miñón i de Tomás Ramón Fernández. Quan vaig exercir com a lletrat de la Diputació Foral de Bizkaia (1978-1988), la seva tesi sobre els territoris forals com a fragments d’Estat –concepte pres del jurista alemany George Jellinek, autor d’una monumental Teoria de l’Estat (1900)– va aportar claror sobre la inserció singular del País Basc en l’Estat constitucional del 1978. La seva teorització sobre l’actualització dels drets històrics bascos en el nou ordenament jurídic va ser importantíssima perquè els tres territoris reposessin en plenitud institucions tradicionals i recuperessin –Bizkaia i Gipuzkoa, perquè Àlaba el va mantenir durant el franquisme– el sistema pactat del concert econòmic l’especificitat del qual resideix en la quasi sobirania de les hisendes establertes a Bilbao, Sant Sebastià i Vitòria, sense perjudici dels trets, semblants però diferents, que a través de la llei de Millora del Fur s’apliquen a la Comunitat Foral de Navarra. Tot això va desembocar en la Disposició Addicional Primera de la Constitució, que és un títol habilitant perquè l’autogovern d’Euskadi disposi de traços confederals.

ANNA PARINI

Per això, el 29 de setembre de l’any passat, vaig escriure en aquest mateix espai de La Vanguardia això següent: “Una reforma constitucional instada a través de la iniciativa legislativa que la Constitució atribueix al Parlament es podria materialitzar en una disposició addicional (seria la 5a) que es comportés com la 1a, referida als territoris forals, és a dir, com a títol habilitant que exceptués Catalunya, conferint al seu autogovern una asimetria que posés fi al malaurat cafè per a tots”. I, més endavant, insistia: “Una eventual però possible disposició addicional 5a a la Constitució sobre l’estatus de Catalunya tindria parentiu amb el sistema d’addicions pròpies del constitucionalisme més flexible i adaptable, que és l’anglosaxó, i permetria un desenvolupament del seu contingut amb una dosi més gran de discrecionalitat (no d’arbitrarietat) política. Aquest plantejament, reformista però audaç, és, sembla, l’únic que supera aventurismes i immobilismes”.

El 9 d’abril d’enguany, Herrero de Miñón –vint-i-quatre hores després de la negativa del Congrés a la delegació de facultats de l’Estat en la Generalitat per convocar una consulta sobiranista– va reiterar dues de les seves tesis més insistents i poc ateses malgrat la seva funcionalitat: encaminem-nos a una mutació constitucional per via de l’addició d’una disposició i evitem així una –almenys per ara– improbable reforma global de la Constitució del 1978. Aquest plantejament recull en mitjans jurídics de Madrid una alta acceptació, alguns silencis que permeten entreveure un cert assentiment i la negativa pugnaç de l’independentisme català que vol, sí o sí, una consulta el 9 de novembre amb el guió de dues preguntes encadenades que atempten contra la claredat. Si de veritat hi hagués esperit de diàleg –i no una campanya de màrqueting que hi apel·la tramposament com un simple agafador dialèctic–, CiU ja hauria d’estar negociant al Parlament una nova proposició per incloure a la Constitució una nova disposició addicional. No cal que l’ofereixi el Govern; n’hi ha prou i de sobra que la proposi el legislatiu català, que obtindria, aquesta vegada sí, abundantíssims suports.

El compromís de considerar una proposta de reforma constitucional –i que podria tenir el caràcter de l’esbossada per Herrero de Miñón– està clarament reflectit en el discurs del president del Govern en el ple del dia 8 d’abril al Congrés i recolliria gairebé amb seguretat la complicitat dels socialistes i altres forces i convidaria el Govern i el PP a considerar molt seriosament la seva procedència. Per què no s’emprèn aquesta via, en lloc d’obstinar-se en la sobiranista, que no prosperarà de cap manera? Els polítics són superbs i els radicals, obtusos. I quan els uns i els altres s’encaparren a sostenir i no esmenar tesis, per inviables que siguin, no pensen tant en la societat i la seva concòrdia com en el triomf dels seus criteris, preferint que decaiguin en el desastre abans que en la transacció.

Això és el que està passant a Catalunya. Un enroc tossut, il·legal des del punt de vista constitucional i inviable des del polític. De tal manera que a Madrid la previsió d’un escenari conflictiu s’ha assumit amb les mateixes dosis de resignació que de determinació. I encara més després de comprovar amb quin grau de facúndia es desafia la legalitat en què se sustenta l’autogovern català, que recull de la seva història el sistema institucional propi amb una fortalesa inèdita des de la supressió de les constitucions catalanes als decrets de Nova Planta.