El Punt Avui

Ciutadania i política

22/04/14 02:00 JOAQUIM COELLO I BRUFAU
shozo somekawa Foto: shozo somekawa.
Si la voluntat de la ciutadania ha de ser convertida en actuació política a través dels partits, la possibilitat de consens és improbable

“L'única solució possible per resoldre els problemes de Catalunya és la independència. Ens els darrers cent anys hem intentat pactar quatre estatuts amb el govern central, mai ens n'hem sortit; hem de concloure que la via estatutària és morta. Si Catalunya no reacciona desapareixerem com a poble. Hem de poder votar el nostre futur, no preveiem cap altra alternativa.” Aquest és el discurs que fa la presidenta  de l'ANC; és un discurs  lineal, granític. Afirma que és urgent votar, que el dany que es fa a Catalunya si no s'actua serà irreparable. S'entén el sentit d'urgència, però la raó que s'invoca és excessiva. Catalunya és una nació, i pel fet de ser-ho no serà destruïda; una nació pot perdre una guerra, però això no posa en perill la seva existència. Catalunya ha perdut guerres, sempre civils, i superat revolucions el 1714, 1808, 1854, 1868, 1909 i el 1936, ha estat la nació que més nombre d'immigrants d'altres territoris ha acollit en els darrers cinquanta anys i la seva diferenciació com a nació és més forta ara que mai. El procés de reivindicació nacional pot sortir bé o no, però que no es dubti que Catalunya com a nació no desapareixerà. Si no podem votar en els propers anys això no reduirà el desig de fer-ho dels catalans; som un poble pacient que sap enfortir-se i ser pragmàtic en la dificultat.

La capacitat d'organització i mobilització de l'ANC no té parangó. Catalunya sempre ha estat excel·lent en el camp associatiu, ens apleguem per cantar, per caminar, per ajudar els altres i naturalment per demanar i reivindicar pacíficament el que volem. El procés actual sobre “el dret a decidir” té la base en la ciutadania, no en la política, són els ciutadans els que han portat la reivindicació popular fins on ara és, és la que ha mobilitzat cents de mils de persones d'arreu de Catalunya. Però també és un moviment que ve de lluny. Les Bases de Manresa de 1885, les demandes al rei de Solidaritat Catalana de 1907, l'èxit electoral de 1931, la petició de “llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia” de finals dels setanta, la demanda d'un nou Estatut el 2005 són l'expressió permanent d'un desig mai satisfet.

Diu l'ANC que si fem força aconseguirem votar. És improbable, perquè si ho féssim això palesaria la força de la voluntat popular, els vots es compten, i això és exactament el que no vol el govern central. La conclusió és òbvia, no es deixarà votar a curt termini els ciutadans de Catalunya. Les palanques jurídiques per impedir-ho són conegudes. Això portarà a unes eleccions autonòmiques en clau plebiscitària, que és el pitjor escenari per expressar la voluntat popular sobre una qüestió concreta perquè les eleccions
serveixen per marcar les diferències entre els partits polítics, i això és antinòmic amb conèixer la voluntat del poble sobre qualsevol qüestió. El problema radica en el fet que per concloure aquest procés, independència o nou encaix amb Espanya, no n'hi ha prou amb la voluntat dels ciutadans, cal l'actuació dels polítics. En aquella som
excel·lents per ferma, pacífica i democràtica, però en l'actuació dels polítics estem lluny de l'òptim: no són capaços, els partits que coincideixen en la defensa del dret a
decidir, de fer una candidatura unitària al Parlament Europeu, hi ha partits que no
volen canviar la situació actual, PP i Ciutadans; hi ha partits que defensen una tercera via, PSC i UDC; n'hi ha que volen
només la independència per demà. Si la
voluntat de la ciutadania ha de ser convertida en actuació política a través dels partits, la possibilitat d'un ampli consens és improbable, i per tant la conclusió serà diversa i complexa.

És només el lideratge del President el que pot evitar, no hi ha certesa, caure en la irrellevància política. Si és el poble qui té la voluntat, els partits polítics els que estan dispersos, i només el lideratge i la prudència del president el que pot fer-los convergir, hem de concloure que no s'ha d'anar de pressa, de manera que es tingui el temps necessari perquè aquesta convergència es produeixi, perquè la pressió de la ciutadania, que sí que és unitària, es deixi sentir. És això el contrari del que diu l'ANC. En favor de la tesi de temps i moderació hi ha la raó que l'aposta feta abans de temps té més risc de fracàs i si passa retardarà anys la solució. La frustració de la ciutadania no vindrà de la calma i el temps sinó de la pressa i el fracàs a què aquesta pot conduir.

Darrera actualització ( Dimarts, 22 d'abril del 2014 02:00 )