• 23 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Francisco Rubio Llorente F. RUBIO LLORENTE, catedràtic emèrit de Dret Constitucional, expresident del Consell d’Estat

El caminant davant l’abisme

Ens hi encaminem, empesos per dos nacionalismes de signe contrari però de naturalesa molt semblant L’única via possible passa per la modificació de la Constitució; més precisament, per reformar-la

No xoc de trens, sinó abisme als nostres peus. Ens hi encaminem, empesos per dos nacionalismes de signe contrari però de naturalesa molt semblant. Nacionalismes de crits i banderes, amb més sentiments que raons, que tenen com a origen i com a finalitat l’afirmació d’una identitat edificada sobre la retòrica enyorança d’un passat mític. Aquesta naturalesa comuna es projecta en els arguments utilitzats d’una banda i de l’altra. Els qui es neguen a l’esquinçament de la pell de toro criden a la unitat mantinguda al llarg de quatre-cents anys d’història i al dret vigent. Els qui la volen trencar, a la tenaç negativa de l’Estat a restaurar la diversitat abans existent al si d’aquesta vella unitat i a la necessitat de posar-hi fi per perseguir “un projecte suggestiu de vida en comú”, del qual l’altra part manca.

JAVIER AGUILAR

No és pas el meu ànim entrar aquí en l’anàlisi d’aquests arguments, que en bona mesura es destrueixen recíprocament, però sí convido el lector a contrastarlos amb els dels governs de Londres i Edimburg. Ni aquell nega la possibilitat de reformar el dret vigent, ni a aquest recolza en la història, sinó en el futur: en el desig de fer d’Escòcia un Estat de benestar semblant al dels països escandinaus, molt allunyat de l’existent al Regne Unit des de les reformes de la senyora Thatcher.

Tampoc ja no és temps de tornar als errors comesos d’una banda i de l’altra. L’obstinació d’uns en l’ambigua fórmula del “dret a decidir” com a justificació d’un referèndum que han intentat dur a terme per totes les vies, tret de les més expedides, i la tossuda i obtusa negativa dels altres a fer-ho possible, a partir del supòsit implícit que el resultat seria favorable a l’independentisme. Potser aquesta previsió prové del pessimisme profund de la dreta espanyola, que no ha aconseguit superar, excepte en la retòrica, el desànim del 1898.

Aquests errors dels tres últims anys, a més, tenen arrels més antigues del que se sol dir. El rebuig de les pretensions de singularitat derivades del concepte de nacionalitat és conseqüència del buidament d’aquesta idea, però tal buidament no ve de la sorprenent incorporació del terme als estatuts d’algunes comunitats, ja que no hauria estat possible si ja en els debats constituents dos diputats catalans molt distingits no haguessin afirmat al Congrés dels Diputats, l’un a la Comissió Constitucional i l’altre al ple, que les nacionalitats d’avui (per aleshores, és a dir, Catalunya, el País Basc i Galícia) podrien no ser les de demà.

Entès així el famós principi dispositiu com a capacitat de definir no només l’àmbit competencial de cada comunitat, sinó també la seva naturalesa, la presència de les nacionalitats a la Constitució no té cap altra explicació que el desig de compensar l’emfàtic ús que s’hi fa del terme nació, un ús que, en contra del que de vegades es diu o s’escriu, no és freqüent en el dret comparat i que els constituents del 1931 van rebutjar quan l’esmena d’un diputat agrari el va voler introduir. És certament curiós recordar que els dos diputats que van parlar en nom de la Comissió Constitucional per rebutjar aquesta esmena van ser el senyor Alfonso García Valdecasas, cofundador de Falange Española, i el senyor José Mª. Gil-Robles, cap de la CEDA.

Però no serveix de res recordar el passat; ni tan sols per evitar que es repeteixi. Només el futur està obert, o així ho hem de veure per no desesperar. En el punt en què som no serà fàcil evitar la caiguda a l’abisme i és segur que hi patirem tots, però encara hi ha una escletxa d’esperança.

L’única, fins on arribo, és la que ofereix la possibilitat d’adequar més bé el nostre sistema d’organització territorial a les necessitats de la nostra complexa societat, una societat que molts a Catalunya consideren plurinacional, però que jo continuo veient com la pròpia d’una nació única, algunes de les parts de la qual tenen, tot i això, un fort sentit d’identitat que s’ha de projectar en l’estructura de l’Estat.

L’única via possible per a aquesta millor adequació passa naturalment per la modificació de la Constitució. Més precisament, per reformar-la: la noció de mutació constitucional, recentment airejada en alguns fòrums, és una categoria encunyada per la doctrina per explicar canvis ja produïts, però inservible per promoure’ls. Preconitzar el propòsit de dur a terme una mutació té gairebé el mateix sentit que anunciar que es parteix cap a la guerra dels Trenta Anys, com sembla que feia el personatge d’una peça teatral de Marquina.

Amb la complexitat dels procediments previstos a la Constitució n’hi ha prou per fer-la difícil, i aquest era efectivament el propòsit. Però no és legítim ni intel·lectualment decorós afegir a aquestes dificultats formals l’exigència que la reforma no es pot emprendre fins que no hi hagi la seguretat que s’aconseguirà un consens semblant al que hi va haver al voltant de la Constitució. Llevat que s’entengui, però no és així com se sol entendre, que el consens ha de versar només sobre la necessitat de la reforma, no sobre el resultat final, que va ser, sigui dit de passada, el que efectivament va passar el 1978: tothom estava d’acord en la necessitat de la Constitució, però van discutir llargament i tenaçment sobre el contingut. Per exemple, per citar un cas que ve a tomb, sobre la referència a les nacionalitats, a la qual alguns grups es van oposar fins al final.

Al marge de les dificultats formals i de l’artificial a què m’acabo de referir, l’empresa de reformar la Constitució per portar-hi un sistema complet d’organització territorial del poder (no l’únic punt necessitat de reforma, però sí el més important) és una empresa titànica. Un afany davant el qual van retrocedir tant els constituents del 1931 com els del 1978, emparant-se, per això, en el famós principi dispositiu, que van inventar aquells i van combinar aquests amb la facultat creativa del Govern que, amb l’instrument del decret llei, va traçar entre el 1977 i el 1978 el mapa polític d’Espanya. En definitiva, amb aquesta reforma s’atendria finalment la intimació que Ortega y Gasset va fer en va en el seu moment, de resoldre la qüestió de la Constitució “d’una vegada per totes”.

De més dificultats n’hi ha, entre les quals que una reforma federal ha de tenir alguna participació de les entitats federades, la qual no està prevista a la Constitució. No més nombroses ni més importants, malgrat tot, que les que trobarem si caiem a l’abisme. Potser el vertigen de la caiguda ens forçarà a la gesta. Felix culpa.