• 24 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

Bons i dolents en la política

La fuga de socialistes catalans de les cadenes de comandament indica una absència de debat

Fa poc més d’un mes moria Tony Benn, diputat laborista des del 1950 fins al 2001, exministre de Harold Wilson i James Callaghan, un autèntic os a la Cambra dels Comuns, on s’han esdevingut les batalles dialèctiques més pintoresques. Benn es va enfrontar al seu Partit Laborista des de tots els angles. Era un rebel que va voler barrar el pas, sense èxit, a la flota reial que es dirigia a les Malvines sota les ordres de Margaret Thatcher l’abril del 1982. Volia que el conflicte es debatés a les Nacions Unides.

Va perdre moltes causes. Però la seva paraula sempre era escoltada amb respecte, tant des de la dreta com des de l’esquerra. Sabia que la seva força no estava en les jerarquies del partit, sinó en els electors que el van anar votant durant més de mig segle.

Amb la seva pipa prima i allargada, un sentit de la ironia elaborat, era la consciència de l’esquerra britànica. S’hi va oposar moltes vegades, però no se’n va anar mai del seu partit. Són molts els polítics britànics que han abandonat els seus escons o han creuat la línia de la Cambra per no coincidir amb decisions que consideraven errònies. Churchill va creuar la línia en dues ocasions i els liberals que es van passar als laboristes als anys vint i trenta van ser nombrosos.

Peter Carrington no estava d’acord amb Thatcher sobre l’expedició a les Malvines. Va dimitir com a ministre d’Exteriors. A Blair el van trair més de vuitanta diputats en ocasió de la guerra de l’Iraq. El final de les seves relacions amb Gordon Brown, el seu successor, no van ser amigables.

El primer ministre de França, Manuel Valls, s’ha estrenat amb un discurs d’austeritat extrema per reduir el dèficit i el deute. Més de cent diputats socialistes li han plantat cara presentant alternatives que caldrà debatre perquè, altrament, el pla naixeria ferit de mort.

Per què els diputats britànics i francesos tenen el coratge d’anar en contra del seu partit quan governa? Per una raó ben senzilla. La seva dependència no és a les maquinàries partidistes sinó que es troba en els seus electors. Saben que, si voten en contra dels interessos dels seus votants, el seu escó es troba en risc.

Una altra causa és l’hàbit de parlar, debatre i enfrontar-se en el camp de les idees amb els adversaris però també amb els seus propis coreligionaris. No entenc aquesta fuga massiva de diputats socialistes catalans dels càrrecs que tenien a les seves executives. La raó que se’ns va subministrar ahir va ser que els socialistes són fidels a la causa social però també a la causa nacional. Res més? On és el debat? Ni la direcció de Pere Navarro ni els que estan baixant del vaixell no s’han molestat a parlar.

Bons i dolents. Això no és política sinó baralles de vol ras entre minories blindades. Les discrepàncies són pròpies del debat civilitzat. Els polítics són ostatges dels seus partits.