• 24 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La trituradora

Bàrbara F.M. va deixar lliure el sarcasme: “Trobareu Pere Navarro a la Rambla signant baixes”

Ens estem avesant tant al profund i trist embolic del PSC que fins i tot una usuària de Twitter, Bàrbara F.M. (@ForreMartin), va deixar lliure el sarcasme amb el seu tuit de Sant Jordi: “Trobareu Pere Navarro a la Rambla signant baixes”. Certament, la carrera cap enrere del venerable partit des que la nova directiva va imposar les regles de Can Ferraz és tan persistent com veloç. Ningú no sap del cert com s’acabarà tot això, però és indiscutible que el PSC està disposat a deixar caure tots els grans noms del partit sense despentinar-se, i la manera amb què menyspreen la seva crítica i dissidència denota una sensació de vaixell a la deriva, llançant llast per la borda. El darrer que ha passat ha estat això de Girona, amb un dels grans pesos pesants del socialisme català, Joaquim Nadal, liderant la crisi, després d’haver estat, durant dècades, el seu principal avalador. Amb Nadal es culmina el procés de la dissidència previsible, encara que el degoteig de baixes ni s’atura ni s’asseca. Quo vadis, PSC?, es pregunten aquells que van creure que al partit hi tenia cabuda el compromís nacional català, tant com la defensa d’una determinada manera de relacionar-se amb Espanya. Després de tot el que ha passat en aquests darrers temps, però, amb l’alienació inequívoca del PSC al sector del no a tot, amb cava de Pere Navarro alçat amb peperos i ciutadans, dues coses són clares: el PSC ha decidit restar complexitat ideològica, per guanyar comoditat de navegació; i s’imposa el discurs únic, per sobre de quimeres i matisos.

I les proves les facilita Maurici Lucena, convertit en l’aguerrit verb que mostra, sense complexos, el menyspreu per tot el que es desvia un pam del camí oficialment traçat. Deia, per exemple, que ERC també havia patit moltes crisis i que ara era al cim, i que aquests dolents que se n’han anat són tots agents del Mossad convergent-republicà. És a dir, que no els amoïna no tenir més que ossos, perquè ja recuperaran múscul amb el temps, i que qualsevol dissidència és sospitosa de lesa traïció. De res no valen els anys de militància dels crítics, el seu servei constant a unes sigles que també eren seves, la voluntat de mantenir els ponts transversals en un partit que es volia transversal.

Tampoc no val de res la història de compromís amb Catalunya del vell PSC. No val de res perquè, en els temps del pensament ferracià, res no té cap altre valor que el valor del que és fugaç. Per això crec que les paraules de Lucena ens donen la clau del que passa a Can PSC, precisament perquè estan desposseïdes d’elegància i barroquisme. Si se’n van, pont d’argent, i si són menys, més fàcil serà governar la màquina. Sense cap dubte, ja han descomptat els crítics, fins i tot abans d’anar-se’n definitivament. No ens enganyem, el PSC tal com el coneixíem ja no existeix. Ha canviat tant que avui dia Josep Pallach hauria estat expulsat.