• 25 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

L’instant decisiu

El crepuscle dels grans partits que afecta la política espanyola sembla que també fa estralls a França Molts catalans esperen de Brussel·les alguna cosa més que una resposta jurídica sobre el que diuen els tractats

Ala Rue Solférino número 10, a pocs minuts a peu de l’Assemblea Nacional, hi ha la seu del Partit Socialista francès que avui dirigeix desconcertat les institucions gal·les, Hollande a l’Elisi i Valls a Matignon. La seva activitat no fa presagiar el més mínim entusiasme després del canvi de primer secretari –des del passat dia 15 Jean-Christophe Cambadélis, exlloctinent de Strauss Kahn, és el responsable de l’aparell i controla, diu, gairebé 300.000 militants–. Tampoc no s’hi intueixen eleccions europees, cada vegada més a prop. La façana de l’edifici, construït a finals del segle XIX, és elegant i sòbria. En un dels dos patis hi treballa un equip de televisió. Una gran banderola vertical blanca i vermella del Partit Socialista és l’únic element gràfic que identifica la seu des del carrer. Aquest immoble on François Mitterrand va decidir instal·lar el PS un any abans de guanyar la seva primera presidència, el 1981, arrossega un passat sinistre: allà va ser assassinat el 28 de juny de 1944 Philippe Henriot, considerat el Goebbels francès, i entre aquelles quatre parets hi havia la secretaria d’Estat d’Informació i Publicitat del govern col·laboracionista de Vichy. La història recent de França, farcida de clarobscurs, esquitxa tots els racons de la ciutat i sovint el passejant hi ensopega.

Com en altres carrers de la ciutat, uns cartells socialistes intenten escalfar la campanya del 25 de maig amb un contundent “L’austeritat a Europa és un error”. Un lema atractiu que s’ha convertit en una arma llancívola després que Valls va anunciar una sèrie de retallades a l’Estat de benestar, amb congelació de pensions i tot. L’esquerra es regira incòmoda i amenaça amb una rebel·lió interna. També hi ha pasquins de la dreta amb dards acusadors contra el PS: “Rere el somriure, la factura”. Tot molt vist. També aquí la imaginació brilla per la seva absència. La imaginació a què apel·lava dimarts Rajoy al Senat, tot i que el PP tampoc no pot presumir-ne. El crepuscle dels grans partits que afecta la política espanyola sembla que també fa estralls a França. Els politòlegs observen amoïnats l’avanç del Front Nacional. Marine Le Pen, dotada d’un olfacte polític depredador molt superior al del seu pare, recull vots a dreta i esquerra. També entre la immigració. L’anhelat 25% de les paperetes sembla que ja és al seu abast a les europees. El següent repte seria repetir a les presidencials el sor

passo del 2002. Les alarmes s’han disparat fa temps, en la política francesa. Imaginació.

No gaire lluny de Solférino, travessant el Sena pel Pont Royal i després d’enfilar la Rue du Louvre i Étienne Marcel s’alça el centre Georges Pompidou. A la setena planta, després de passejar la mirada per les teulades de París, es pot visitar, fins al 9 de juny, una exposició d’Henri Cartier-Bresson com a homenatge al mestre francès de la fotografia en el desè aniversari de la seva mort. Amb la seva Leica manual, pintada de negre per no cridar l’atenció i amb una lent normal, de 50 mil·límetres, que capta exactament el mateix que veu l’ull humà, Cartier es va embarcar en un viatge per tot el món que el consagraria com el pare del fotoperiodisme. Les seves imatges, a través de les quals es presenta deliberadament com un artesà curiós i atent, més que no pas com un artista, ofereixen a l’espectador una meravellosa història visual del segle XX.

L’exposició esbossa un recorregut a través de Cartier-Bresson i la seva particular mirada d’un món convuls. Inclou les seves ja famoses visites a diverses ciutats espanyoles, entre les quals Barcelona, i al barri xino, i un interessant documental propagandístic de la feina als hospitals del bàndol republicà durant la Guerra Civil. Una exposició esplèndida, on els particulars i provocadors testimonis d’episodis clau de la història més recent conviuen amb incursions en els principis del surrealisme. És deliciosa i imprescindible Derrière la gare

Saint-Lazare, una fotografia mítica. Aquesta estació parisenca que mira condescendent a la plaça Europe va quedar immortalitzada per a la història de l’art per una fotografia que congela un instant. Un home salta sobre un bassal enmig de la boira mentre la seva imatge es projecta a l’aigua de manera gairebé màgica. Al fons, un cartell enganxat a la paret reprodueix una silueta pràcticament idèntica. És una geometria perfecta. Amb aquesta imatge Cartier es converteix en el pare espiritual del que en fotografia s’anomena l’instant decisiu. N’és l’inventor. Fins a 433.000 euros, es va pagar a Christie’s a finals del 2011 per aquesta obra realitzada el 1932. No hi ha res que no tingui el seu instant decisiu, diu Cartier-Bresson. Es tracta de saberlo identificar i captar.

Amb aquesta idea impresa a la retina, un moment decisiu sembla que es conjura a poques passes del Pompidou. És a la confluència de la Rue des Lombards amb la Rue de Saint Martin, al costat del restaurant Benoit, un dels últims bistrots parisencs que es fonen amb la història de la ciutat des del 1912. Unes càmeres de televisió trenquen la rutina d’un carrer habitualment envaït per turistes i parisencs atrafegats. Mitja dotzena de joves reparteixen tríptics del PS. “És el moment. Canviem Europa”. Martin Schulz, el president del Parlament Europeu i candidat socialista a presidir la Comissió Europea, va al davant. Conegut per la seva vehemència –una àcida polèmica amb Berlusconi a l’Eurocambra quan il Cavaliere era primer ministre el va projectar a la fama mediàtica–, passeja aparentment sense pressa. Llibreter de jove i sense formació universitària, volia ser futbolista però una lesió al genoll el va apartar del terreny de joc.

Amb Schulz vaig conversar a Barcelona, coincidint amb una ajustada visita seva d’aviat farà dos anys. Ja llavors portava la lliçó apresa sobre les demandes catalanes. S’atura a cada pas, conversa amb la gent, és afable, no sembla impostat. Són les 15.28 h quan, en saludar-me, li recordo aquella visita i una altra de posterior l’octubre passat. Se li il·lumina la cara en parlar de l’escriptor Jaume Cabré, però se li torna més seriosa quan la con

versa deriva cap a la situació de Catalunya. El candidat Schulz surt ràpidament a la superfície. S’aixequen les estacades perquè el tema és vidriós. Sap que el president Mas ha convocat una consulta per al 9-N, que el Govern espanyol no l’autoritzarà i que molts catalans esperen de Brussel·les alguna cosa més que una resposta jurídica sobre el que diuen els tractats. Escolta amb atenció. Considera que el millor hauria estat que Espanya i Catalunya haguessin trobat un solució interna igual que ho han fet Anglaterra i Escòcia. Schulz sap perfectament que l’estratègia del Govern espanyol i del català acaba adreçant els focus cap a Brussel·les com a capital comunitària. I? “Vostè sap que l’ingrés de qualsevol nou soci requereix la unanimitat de tots els estats membres”. El vell llibreter de Würselen acompanya aquestes paraules amb el moviment de les dues mans dibuixant un gran cercle i, tot i això, a l’aire només hi queden voleiant uns punts suspensius. El seu gest explícit deixa clar que la resposta no és a Brussel·les, ha de ser a Madrid. Observant l’escena des d’un dels cartells del Pompidou, Cartier-Bresson sembla que intueixi, amb el seu objectiu de 50 mil·límetres a les mans, que s’acosta un instant decisiu. Algú més ho percep? Imaginació.