• 26 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)

La foto no era el missatge

Es diu que una imatge val més que mil paraules. No sempre. Des de dijous, els presidents de la Generalitat i del Govern espanyol saben que l’autèntic valor, el que val més que mil declaracions, és la no-imatge. Quan aquest diari escrivia que Mas i Rajoy s’esquiven, estava obrint la crònica més realista de les relacions polítiques entre Catalunya i l’Estat. És que era això: s’havien esquivat. No és que no s’haguessin trobat; és que havien fet l’impossible per no trobar-se, per no saludar-se, per no haver d’intervanciar ni una paraula. El dia anterior, festa de Sant Jordi, els que arribàvem de fora a Barcelona havíem trobat un ambient més que cordial: ni un símptoma de rebuig, ni un mal gest; afecte i integració. Quan intervé la política passa el contrari: amb Soraya Sáenz de Santamaría no hi va haver ni una autoritat de la Generalitat. Rajoy només va rebre les atencions de l’alcalde Trias.

Era com un matrimoni en tràmit de separació: quan les dues parts han d’assistir a una celebració d’amics, el primer que demanen és que no els asseguin a la mateixa taula. No sabrem mai si Artur Mas i Mariano Rajoy han demanat el mateix, però ho sembla. Entre l’un i l’altre hi va haver mitja hora, però ni l’un es va quedar cinc minuts a prendre un cafè, ni l’altre va avançar la seva arribada. No volien córrer el risc de veure’s. Aquests polítics que sempre busquen la foto, perquè la foto és el missatge, aquest dijous van rebutjar la foto, perquè la no-foto era el missatge. Per part del senyor Mas, es pot pensar que no té cap interès a demostrar cortesia a qui, utilitzant les seves paraules, no agafa el telèfon per trucar-li. Per part del senyor Rajoy, sembla coherent no fer una excepció de cordialitat després d’haver promès no obrir diàleg mentre es mantingui el referèndum.

Suposicions al marge, aquesta va ser la crònica no escrita del desacord i la distància. Potser del desamor; del desamor de dues personalitats de criteris sòlids i gens propicis a la dissimulació diplomàtica. Tots dos saben perfectament que un somriure de deu segons per a la premsa crearia una imatge de distensió absolutament irreal. Tots dos, sobretot Mas, intueixen que es podrien penedir d’una fotografia que aportaria més ansietat que resultats. Tots dos saben que no poden parlar sense quedar per a un altre dia. I tots dos podien suposar els seus discursos en aquell congrés: Artur Mas, la conversió de Catalunya al centre de l’univers, i Rajoy, la defensa radical dels avantatges de la unitat. La foto ha de ser coherent amb els discursos.

Ara, passat el passat, on som? Com es torna a les salutacions? Aquesta és la pregunta del milió. Alguna cosa més que la intuïció diu que queda un mes de temps mort: fins al 25 de maig, en el qual Rajoy tanca un dels seus famosos capítols. L’endemà se centrarà en Catalunya. Mà a mà amb Artur Mas? Aquesta és la incògnita. Però alguna cosa més que la intuïció també em diu que no es descarta res: ni pacte fiscal ni reforma de la Constitució. El primer seria una victòria de Mas. La segona, una victòria de Rajoy.