El Punt Avui

Temps de fortalesa

26/04/14 02:00 JORDI PUJOL
Vista aèria del castell de Sant Ferran de Figueres Foto: EL PUNT AVUI / ARXIU.

Som en un temps, i anem cap a un temps en què ens caldrà molta fortalesa. Com a país i com a societat.

S'entén per fortalesa la virtut moral que permet afrontar el perill amb coratge i suportar l'adversitat amb energia. És una virtut sempre necessària, perquè mai a la vida es pot estar segur que no ens colpejarà l'adversitat.

Individualment o col·lectivament. Però hi ha moments i èpoques que sabem amb certesa que serem posats a prova. En els quals per a bé o per a mal a la nostra vida hi haurà canvis. Ara els catalans vivim un temps així. Com a país. A quina prova serem posats? No ho sabem amb certesa. Però sabem que el projecte de país que el conjunt de Catalunya s'havia proposat dur endavant des de mitjan segle XX (un cop superada la fase més traumàtica de la guerra civil) topa ara amb un obstacle molt difícil de superar. Era, i és, un projecte global pel que fa a la societat catalana. Per tant, profundament democràtic i plural. Amb una identitat catalana reforçada i alhora integradora d'aportacions diverses. Amb un model de societat capaç de combinar la modernitat i el creixement amb la justícia i la promoció de la gent. Amb prou solidesa interna per a poder-nos projectar constructivament a Espanya i tenir una digna presència a Europa.

Des dels anys cinquanta, quan comença una nova etapa continuadora del que havia estat el projecte català de final del segle XIX, fins fa ben poc, Catalunya com a país ha formulat i assumit i aplicat tant com ha pogut aquest programa. Un programa amb variants, amb tonalitats diverses, com correspon a una societat plural que som, però bàsicament compartit i impulsat pel conjunt del país. I puix que durant algunes dècades l'acció col·lectiva catalana ha donat un resultat positiu, tothom, o com a mínim una part molt important de la ciutadania catalana, pot reivindicar amb justícia la seva part en el que ha estat un èxit col·lectiu de Catalunya. Perquè, abans de seguir endavant, cal subratllar que efectivament durant dècades Catalunya en el seu conjunt ha avançat. La Catalunya d'avui, per mèrit de molta gent i diversa, representa un progrés important respecte a la de fa ben bé quaranta anys.

Per què ara, doncs, donem a entendre que vénen temps difícils, que de fet ja hi som i que per tant ens caldrà exercir la virtut de la fortalesa?

Per què?

Perquè el que ara passa no és només que Catalunya topi amb dificultats específiques d'ordre polític o econòmic, sinó amb un rebuig radical d'allò que pretenia aconseguir, allò que n'hem dit durant dècades l'encaix de Catalunya a Espanya. Encaix que exigia compromís de Catalunya envers Espanya, en termes polítics, institucionals i de solidaritat. Al servei d'un progrés general espanyol. I també de reconeixement de la personalitat pròpia de Catalunya, del seu fet diferencial, i del seu dret a un autogovern real, que li permetés un desenvolupament adequat a la seva identitat i a la seva realitat social.

Aquest projecte no era només un programa polític sinó un projecte de dimensió històrica. Es proposava resoldre el problema de la constitució interna de l'Estat espanyol. Un problema que ve de lluny, de molt lluny. I que es va accentuar a partir de la segona meitat del segle XIX. En tot cas, ve de lluny i afecta seriosament el posicionament de tot l'Estat. Per tant podem afirmar que l'aposta que es configura a cavall de la transició tenia un gran abast històric. I que Catalunya, molt majoritàriament, més enllà de la diversitat política interna va jugar a fons. I lleialment. Fins fa molt poc. Fins la decepció i la constatació d'engany que s'ha anat produint durant la primera dècada del segle XXI. I que ha culminat l'any 2010.

Si repetidament des de Catalunya es recorda aquesta història i el seu final negatiu és per a fer evident la magnitud i la transcendència del procés iniciat fa més de quaranta anys i consolidat en el moment de la Transició. I per a recordar que Catalunya ha estat complint el compromís d'aleshores, tot i que ja l'any 1980 hi va començar a haver actuacions preocupants del govern i dels grans partits espanyols. I també després, fins que s'arriba als anys de discussió de l'Estatut –des de l'àmbit pròpiament polític, dintre i fora de les Corts fins al Tribunal Constitucional–, que signifiquen per part d'Espanya el punt final, el tancament amb pany i forrellat –i actitud de menyspreu– del projecte iniciat a final dels anys setanta. I una molt greu amenaça per al futur de Catalunya.

Si repetidament s'explica des de Catalunya com han anat les coses és perquè tenint present el que ha passat es pot entendre la reacció que ara hi ha a Catalunya. Una reacció arriscada. Compromesa. Que justifica el títol d'aquest llarg article.

Perquè ara la situació a Catalunya obliga sobretot a estar preparat pel que pot passar. Que en qualsevol cas obliga a tenir fortalesa. A mantenir la negativa al que se'ns vol imposar, i això reclama fortalesa. Passi el que passi la fortalesa serà necessària.

En molts camps i en molts aspectes. Comentem-ne tres.

1. Fortalesa per a defensar la llengua catalana –que després d'unes dècades més positives tornarà a ser molt pressionada. Començant per l'escola, amb la Llei Wert i la immersió lingüística. Que no és l'únic camp on es nota un increment de la pressió sobre el català, però que és on serà més intensa. Durant dècades l'ambient convivencial que hem procurat que hi hagués a Catalunya i molt especialment l'actitud valenta i molt positiva dels mestres –també abans de la immersió– han estat el fet més eficaç de defensa del català. I també de la bona convivència social. Dels mestres amb el suport d'una gran majoria de pares i mares. Més enllà de llengües originàries i condició social. A tots ells, Catalunya els ha d'estar agraïda, i els ha demanar ara continuïtat en la seva actitud.

2. Fortalesa per donar suport a les nostres institucions, que estan amenaçades de persistent ofec econòmic, de perill d'esdevenir molt residuals. Per tant, poc útils. I a més això requerirà per part del món polític actuar amb patriotisme i sentit del bé comú.

3. I amb un alt grau d'exigència ètica. Tant la independència com la no independència –i les conseqüències de l'una i de l'altra– requeriran una nova manera de fer. Dels polítics. Però també dels ciutadans. Passi el que passi caldrà una renovació dels valors col·lectius i individuals. Tota la societat i cadascú haurà d'entendre que la situació nova que hi haurà després de la confrontació requereix un increment d'exigència cívica i moral. I també de fortalesa.

Hem fet molt de camí. Si girem el cap enrere veiem que el nostre país, durant les darreres dècades, ha fet camí. I veiem que les prediccions que ens feien fa setanta anys –prediccions molt negatives– no s'han complert. És més, durant les darreres dècades havíem fet més camí que mai. Ara mateix hem arribat més lluny que mai.

Tot allò que en un moment o altre, i en més d'un aspecte d'una manera sistemàtica i continuada, havia de conduir a l'esborrament de Catalunya –la dictadura política, la persecució lingüística i cultural, la globalització i el cosmopolitisme, la demografia utilitzada com a arma, el fre econòmic, etc.– Catalunya ho ha superat. I de fet ara, amb sorpresa per a molts, resulta que ha anat més lluny que mai. Ara hem avançat més que mai. I s'entén que això provoqui reaccions negatives. Però per això mateix necessitem més que mai fortalesa. És a dir, «fermesa en les dificultats i constància». I confiança. Si per a sorpresa de tants, de dintre de Catalunya, d'Espanya i d'Europa, hem arribat fins on hem arribat és perquè som un país amb prou energia i prou contingut. I que podrem fer-nos respectar si practiquem la fortalesa.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dissabte, 26 d'abril del 2014 02:00 )