• 26 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan-José López Burniol

‘Varones de mucho ánimo…’

Escric aquest article pensant en els meus compatriotes espanyols d’un costat i l’altre de l’Ebre, que no veuen o es neguen a veure el que succeeix avui a Catalunya. A ells va dirigit. El que està passant no és un conflicte puntual, fruit de la crisi i centrat en les balances fiscals, que pugui ser resolt amb un mercadeig de competències o de diners com s’ha estat fent, més del compte, fins fa quatre dies. Tampoc no és un enfrontament artificial promogut per unes elits geloses de preservar el control del seu àmbit d’influència. És un problema amb profundes arrels que s’enfonsen en la història i que va rebrotar fa segle i mig quan, a l’ombra del romanticisme, es va iniciar el procés de recuperació de la identitat nacional catalana. Aquell impuls –la Renaixença–, que al principi va ser només cultural, es va transformar en un moviment polític nacionalista després del desastre del 98. I, a partir d’aquest moment, el nacionalisme català ha intentat sostingudament la reforma de l’estructura de l’Estat per fer-lo compatible amb el reconeixement de la seva singularitat, mentre s’oferia alhora com a factor de regeneració d’Espanya. Per això no es pot parlar de “problema català” sinó de “problema espanyol”, és a dir, del problema de l’estructura territorial de l’Estat. Un problema que s’aguditza cada vegada que Espanya recupera la seva llibertat, com ha succeït en els períodes constituents de la segona república i de la transició.

JORDI BARBA

Estem, per tant, davant un problema estructural molt greu, aguditzat en els dies que corren, a Catalunya, pel fet que bona part del poder polític es troba als carrers de pobles i ciutats, mentre que la crisi política general espanyola (manifestada en una profunda erosió de l’Estat com a sistema jurídic, un brutal desprestigi de totes les institucions i partits, i una corrupció creixent) assoleix cotes desconegudes. Així, el nacionalisme català ha presentat un projecte secessionista que, per discutible que pugui resultar als qui s’hi oposen, no deixa de constituir un programa de futur susceptible de despertar il·lusió en sectors molt amplis i transversals de la societat catalana. Per aquesta raó, resulta un error d’una gravetat infinita que, des d’Espanya, només es contraposi a aquesta proposta positiva i engrescadora –encara que incerta– una doble negativa: que la Constitució proclama una sobirania única que resideix en tot el poble espanyol, per la qual cosa no es pot consultar només als catalans, i que una Catalunya independent no seria a Europa. Per aquest camí, Espanya –entesa com a unitat històrica i política– s’encamina cap al precipici.

Per això, quan ja s’esgota el temps, urgeix recordar que també en política és certa la vella idea que el pitjor arranjament –encara que sigui un pedaç– és preferible al millor plet, raó per la qual cal fer una crida amb urgència a les dues parts enfrontades a un diàleg acceptat amb voluntat de pacte i esperit de transacció, en el qual ningú no se senti humiliat ni burlat i tots es facin concessions recíproques. Aquest diàleg es podria articular de la següent manera:

Primera fase. Proposta immediata de reforma constitucional i consulta prèvia sobre el seu abast a Catalunya. Índex proposat: 1. Afegir una disposició addicional que reconegui els drets històrics de Catalunya i justifiqui la singularitat del seu estatus jurídic, atribuint-li competències exclusives en matèria d’idioma, ensenyament i cultura. 2. Fixar un límit a l’aportació de totes les autonomies al fons de solidaritat (mitjançant l’establiment del principi d’ordinalitat o un altre recurs tècnic). 3. Convertir el Senat en una cambra territorial que permeti la participació efectiva de les autonomies en les decisions d’interès general (ratificació de lleis i de nomenaments per als grans òrgans de l’Estat: Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem...). 3. Admetre els referèndums consultius convocats per les autonomies. Segona fase. Reforma constitucional avalada pels dos grans partits espanyols i amb l’índex sotmès abans a consulta a Catalunya.

Als qui pensin que això és un disbarat, els pregunto per la seva proposta alternativa. Deixar que els esdeveniments es podreixin fins a unes eleccions plebiscitàries pòrtic d’una gravíssima crisi institucional, que obligui a una soterrada intervenció de la Unió Europea per salvar l’estabilitat de l’espai econòmic, imposant a les dues parts una sortida forçosa? Tan baix hem caigut que no sabem decidir per nosaltres mateixos? Tan poc coratge tenim?

“Varones de mucho ánimo, en quien con razón se cometió la honra de España”. És la cita de la Crónica del Gran Capitán que Salvador Espriu va anteposar al seu poema La pell de brau. On són avui els homes i les dones “de mucho ánimo”, capaços de reconèixer la realitat dels fets i de buscar solució als problemes que plantegen? També prenc d’Espriu la citació de Juan Ruiz –del seu Libro de Buen Amor– amb què tanca el seu poema: “Con buen servicio vencen caballeros de España”. Amén.