• 27 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Víctor-M. Amela

Paramecis en aigua estancada

Parla de la tercera via, i amb les mans en paral·lel dibuixa dos rails imaginaris cap endavant

L’estampat de la corbata de Duran Lleida, molt subtil i elegant, és de paramecis. El parameci és un protozou que viu en aigües estancades, i penso en el debat politicomediàtic català, sumit en un procés que m’evoca més un títol de Kafka que una altra cosa. Duran entrellaça les puntes dels dits mentre respon a l’entrevista: els dits de la mà esquerra envolten l’índex de la dreta, com si Duran es recordés a si mateix que és un professional i que ara toca nedar en aquest estany. Només comença a separar les mans quan ens parla de la tercera via: les col·loca en paral·lel, dibuixa dos rails imaginaris cap endavant, i aquí apuja el to, es regira contra els seus crítics i entenc que Duran no és dels que abandona, com li confirma l’entrevistador. Duran és combatiu, li va la brega, ja ho veig.

Per això apuja el to en dos moments més de l’entrevista. Un, contra l’Assemblea Nacional Catalana: “qui és ella per...? Amb tot respecte: l’única ANC és el Parlament!”. Un altre: “el món ja està inventat!” el seu missatge de realisme als utopistes d’una Catalunya sola en un paradís europeu. Veig Duran com un home una mica sol a la recerca de mans... Es lamenta d’un genoll, i quan Màrius Carol li pregunta qui li ha fet la traveta, ni aquí es deixa: “Jo ensopego sol”. Però ni cau ni es tira, ni per descansar: “sóc un home difícil de relaxar”, reconeix, i compadeixo els que són al seu costat en el dia a dia. És un professional, ja ho dic, i ho és a temps complet: poc hi deuen fer les quinze gotes de valeriana que confessa prendre de bon matí...

Total, que el paratge silvícola de Montgarri, el racó amagat de la cascada al bosc en el qual Duran Lleida ens explica que s’entotsola i pacifica, aquell raconet apartat i serè... haurà d’esperar: allà hi corre l’aigua, i als paramecis encara ens queda molta aigua estancada per empassar-nos.

Abans d’abandonar el despatx de Duran, espio el llibre que ha deixat sobre la taula durant l’entrevista: Por una economía del bien común (Stefano Zamagni). Se’m posa bé com a parameci. Ja ho veurem.