• 27 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • José Antonio Zarzalejos

La irrupció de la SCC

Aquesta plataforma no és foc d’encenalls: anirà a més, té suport fora i dins de Catalunya

Octavio Paz va escriure que “la societat liberal es paralitzaria si deixa de ser autocrítica”. Per això en les societats homogènies, en les que s’imposa hegemònicament un pensament, un criteri, una aspiració o un objectiu polític totalitzant i acaparador, pateixen la pluralitat i l’espontaneïtat. Les col·lectivitats amb un fort sentiment nacionalista –i tant és que sigui català, basc, espanyol o britànic– tendeixen a tancar els ciutadans en un recinte de reflexió que no tenen ni sortides ni alternatives que no siguin exorbitants. Per aquest motiu, la irrupció de l’associació Societat Civil Catalana que dimecres passat es va presentar a Barcelona, ha de ser molt ben acollida. Ho serà pels qui no militen en l’independentisme que creïn imprescindible una mobilització ciutadana contra el previst procés de secessió de Catalunya, però, en rigor, hauria de ser igualment ben rebuda pels que discrepin amb els seus plantejaments. Perquè l’autocrítica en la societat liberal a la qual al·ludia Paz se cisella en una col·lectivitat controvertida i democràtica. Alain Touraine ho va dir en paraules clares: “La societat és un camp de conflicte on xoquen ideologies i interessos”.

ANNA PARINI

Així mateix, qui suposi que la SCC és foc d’encenalls, o que és només el que s’observa a primera vista –unes determinades persones amb minvades possibilitats– es podria confondre. Anirà a més. Societat Civil Catalana, neix de Catalunya i per Catalunya, però rep un doble alè, des de Catalunya i des de la resta d’Espanya. Es comencen a percebre grans moviments socials que situen ja la qüestió catalana al frontispici de les preocupacions de tot el país. Mentre la crisi manté la seva cavalcada en les inquietuds populars, el procés sobiranista avança posicions en el neguit social i, especialment, en la de les elits empresarials i socials del conjunt d’Espanya. Per dir-ho amb altres paraules: la SCC és, en aquestes circumstàncies, una iniciativa que neix amb molt de suport i especial protecció.

Quines són les raons per apostar a favor de SCC? Dues. La primera és idiosincràtica. Més enllà de l’Ebre sempre s’ha considerat la societat catalana creativa, associativa i responsable. Ho demostra en aquests moments el conjunt d’organitzacions que, al marge dels partits encara que connectats els seus integrants amb ells, propugnen la consulta i la independència de Catalunya. Establir amb aquests organismes una interlocució de la mateixa naturalesa, semblava, no només necessari sinó també imprescindible. La segona raó per la qual la SCC obté un particular suport és la capacitat renovadora.

Aquest segon aspecte es detecta en el seu manifest. “Reivindiquem –diuen els promotors d’aquesta associació– la Catalunya democràtica, basada en el respecte a l’Estat de dret, que valora la llibertat individual i la convivència. Defensem –continuen– també una Espanya que faci radicalment seves totes les llengües i cultures; una Espanya que faci bandera de la seva unió en la diversitat. Volem una societat oberta, defensora i amant de la concòrdia, capaç de competir davant els reptes d’un món global i que eviti confrontacions estèrils”. Aquestes paraules són senzilles i proscriuen la pompositat per vincular la catalanitat amb l’espanyolitat sense conflicte, adduint que “no hi ha cap argument polític, econòmic, o afectiu que justifiqui els enormes costos del procés independentista”.

Expressions que al·ludeixen a una valoració compartida fins i tot pels més receptius, des de fora de Catalunya, a la demanda de part de la seva societat i que remeten a la desproporció entre el greuge que una part important dels catalans ha interioritzat i la solució traumàtica que es proposa com a remei. La SCC no és una agrupació de botiflers, encara que potser no es deslliuri de l’“estigma”.

Un dels promotors de SCC m’argüia que aquesta crisi territorial podia ser una gran oportunitat en l’autopercepció col·lectiva de pertinences i un altre m’exposava que el manifest i el seu llenguatge, la concepció última d’aquesta plataforma, té una vocació renovadora de l’entesa dual de la identitat –catalana i espanyola– però enllaçada amb la ciutadania europea. Batega una idea, doncs, emparentada amb l’extraversió del catalanisme que va ser una manera de superar la incomoditat catalana a la cleda estatal espanyola. Tornaríem a Vicens Vives: “Espanya seria la nació i Catalunya, la pàtria”. Molts creuen que aquesta manera d’argumentar és anacrònica. No: és l’única manera de salvar-se del buit que confon alguns, atreu d’altres i encega molts. Aquí i allà. La qüestió catalana és ja, i de nou, la gran qüestió espanyola.