El Punt Avui

Amistat entre pobles

28/04/14 02:00 ORIOL FARRÉS JUSTE
En el moment actual
del procés sobiranista català, molts diran que el més assenyat és prémer l'accelerador

“Estimo Catalunya com una cosa pròpia”, així s'expressava el president Mariano Rajoy en la sessió del Congrés dels Diputats que es va dedicar al procés sobiranista el proppassat 8 d'abril. Vet aquí una manera curiosa d'estimar: des de la propietat. Ja es va poder afanyar el diputat Alfred Bosch (ERC) a dir que no calia posar-nos possessius, malgrat que en aquell moment Rajoy no era al seu escó per escoltar-lo. Si el president del govern espanyol fos un lector d'Homer, entendria que una de les primeres aparicions del mot amistaten la poesia èpica, la philia, feia referència precisament a tot allò que es considerava propi: les eines, les armes, els servents o algunes parts del cos, com ara les mans, els genolls o el cor. En fi, la philia feia referència a les possessions de cadascú. I aquest era l'origen primitiu de l'amistat.

Dic ‘primitiu' perquè amb el temps han canviat algunes coses. Segles més tard, Aristòtil defensava que l'amistat verdadera no podia estar basada ni en el plaer ni en la utilitat ni en la necessitat. Els amics havien d'existir com a éssers independents, iguals en virtut, que s'estimessin per si mateixos i no pel rendiment que se'n pogués treure. Estimar algú com a propi? Això recorda més aviat l'amistat arcaica (la dels amors que maten). A vegades valdria més posar-se aristotèlic... Com, per exemple, ho feia de manera magistral el filòsof Santiago Alba Rico en un recent article publicat a la plataforma digital Cuarto Poder. Alba Rico sostenia que en les relacions entre Catalunya i Espanya –i de cara a rebaixar la catalanofòbia atiada des de la caverna mediàtica o també per culpa del massa cèlebre “Madrid ens roba”– calia una dosi de phronesis; és a dir, de la virtut aristotèlica de la prudència. La prudència en Aristòtil era una excel·lència intel·lectual que permetia acceptar la inexactitud de totes les històries, evitar els fanatismes i les passions descontrolades. Una mica de prudència, hi afegia Alba Rico, ajudaria a una major entesa entre les parts en disputa. Una cosa semblant argumentava fa quasi noranta anys (!) un dels intel·lectuals més lúcids i treballadors que ha tingut Catalunya: Armand Obiols. Obiols afirmava el següent a La Publicitat: “Potser us semblarà una heretgia: el que més necessitem no són herois desplaçats o professionals de l'entusiasme, sinó homes freds. D'una fredor que cremi.” Ho deia, sens dubte, per evitar energumenismes estúpids. Ho justificava per l'oportunitat de dur a terme una política glacial i calculadora, prudent. O assenyada.

Això del seny i la rauxa és un tòpic que ha fet molt de mal a l'autocomprensió catalana. No es tracta de l'antítesi entre radicalisme i moderació. Ningú “ha de tenir por dels moderats”, com es deia des de l'editorial d'un prestigiós diari d'avantguarda fa uns mesos. El seny –com la virtut intel·lectual de la prudència en Aristòtil– és una activitat de segon orde: serveix per administrar tant la moderació com la disbauxa. Identificar quins són els moments dignes de rauxa pot molt ben ser una qüestió de seny, de prudència. Ara mateix, en el moment actual del procés sobiranista català, molts diran que el més assenyat és prémer l'accelerador: només així podrem ser independents de l'Estat espanyol. Aleshores, l'amistat aristotèlica, que no pas l'arcaica i possessiva, començarà a ser possible entre tots els pobles ibèrics. No des de l'apropiació, sinó des de la germanor. Tot aquest relat s'hauria pogut resumir amb una senzilla sentència: amistat entre pobles, combat entre classes socials... Però vaja, aquesta ja és una altra història.

Darrera actualització ( Dilluns, 28 d'abril del 2014 02:00 )