• 28 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Trista i càndida Ròtula

El PSC era el partit català més representatiu de la pluralitat catalana. La definició no implica jerarquia de valor. El PSC no era el partit català més bo, era simplement el més representatiu de la complexitat catalana contemporània. Les sigles del PSC incorporaven moltes sensibilitats pel que fa a la visió identitària: catalanistes de patró romàntic, catalanistes partidaris d’un compromís amb Espanya, espanyolistes de patró romàntic, neoandalusistes portadors de la memòria de la terra perduda i, finalment, els partidaris d’una Barcelona hanseàtica, una mena de ciutat franca, amb vocació de capital cosmopolita. Eren molt pocs els que, com Raimon Obiols i Isidre Molas, defensaven que la nova realitat cultural catalana il·luminés la revisió dels valors del catalanisme del primer terç del XX.

RAÚL

Aquest últim corrent coincidia amb la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya (CSC) i compartia amb el PSUC, el gran partit de l’antifranquisme, la idea que convenia revisar el catalanisme per tal que els nous catalans se’n sentissin protagonistes. Ja ningú no se’n recorda, perquè de la narrativa política actual han desaparegut capítols bàsics. Molts joves es pensen que, en els anys de l’antifranquisme, només van passar els “fets del Palau” de Pujol. La realitat històrica, però, és ben diferent: la batalla de l’Estatut del 1979 no s’hauria guanyat sense accent andalús. “Volèn l’ehtatú”, cridaven majoritàriament les masses del catalanisme als anys seixanta i setanta.

La unitat socialista es va construir sobre la idea del “partit ròtula”. Ròtula en doble sentit. Ròtula entre catalans de diversos orígens; i ròtula per aconseguir una acomodació beneficiosa de Catalunya a Espanya. Ara sabem que el PSC ha fracassat en tots dos objectius. Ni va aconseguir que el PSOE incorporés el catalanisme al seu discurs. Ni va aconseguir desenvolupar un discurs alternatiu al nacionalisme pujolista (inspirat en Herder i l’idealisme alemany, com encara avui Jordi Pujol recorda).

Quan, a partir del 1982, diversos socialistes catalans accedeixen al poder de Madrid en els governs de Felipe González, en lloc d’aportar-hi el bagatge ideològic del PSC, es limiten a fer d’excel·lents executors del procés de modernització d’Espanya que impulsa el PSOE. Ernest Lluch porta a terme la gran obra social de la democràcia: la reforma de la sanitat. Narcís Serra desactiva políticament l’exèrcit. Altres ministres van tenir més o menys èxit. Però cap no va arriscar la seva carrera per introduir en la idea d’Espanya els accents que haguessin permès el desenvolupament del que molts anys després va rebre el nom “de l’Espanya plural”. La idea del catalanisme del PSC implicava la incorporació dels ideals catalanistes al llegat comú espanyol. Però la pluralitat no es va fer mai per aquesta via, sinó a través de concessions al nacionalisme de Pujol. Van realitzar aquestes concessions els governs de González i Aznar malgrat que sabien que, fent-ho, contribuïen a la creació d’espais aïllats.

En paral·lel, Aznar, gràcies a la determinació amb què es va enfrontar a la cultura etarra, va aconseguir l’hegemonia a l’Espanya de matriu castellana amb la seva visió essencialista, en la qual, no sense forçaments retòrics, es fonen el destino de José Antonio i el constitucionalisme de Habermas.

Els que ara des d’Espanya lamenten l’actual estat de coses, mai no van escoltar les tesis del PSC. Tampoc les de Pujol, però hi van pactar. Pujol és el vencedor històric de la Catalunya en procés. Així com Aznar és el recreador d’Espanya. Pujol va ser sempre un pragmàtic, certament; però la seva visió nacional és la que ha arrelat. Ara xoquen, per tant, dues visions essencialistes. La ròtula catalanoespanyola del PSC no s’ha ni provat.

I la ròtula interna? Tampoc funciona. No només a causa dels pèssims lideratges o del tancament burocràtic del partit o de la crisi de la socialdemocràcia a Europa. Aquests tres factors expliquen la malaltia actual del PSC. Però no expliquen per què no van ni tan sols intentar desenvolupar un nou catalanisme de síntesi, alternatiu al de Pujol, coprotagonitzat pels castellanoparlants catalans. S’ha vist ara amb la caricatura d’uns pakistanesos instrumentalitzats: el mal del PSC és el tacticisme. La seva pràctica no tendeix a fondre en un nou gresol les diverses tradicions catalanes, sinó a sumar fragments inconnexos per tal de guanyar eleccions. Se’n van guanyar moltes; i molt de poder. Però el PSC mai ha deixat rere seu una visió alternativa del país.

En lliurar-se de peus i mans a ERC per tal d’emmascarar el trist resultat del 2006, Montilla va interpretar el cant del cigne del PSC. Aquella va ser l’última suma del PSC: agregar allò no agregable per pures ganes d’ocupar poder. Per descomptat, la culpa no és només de Montilla. Tots aquests personatges que, com Joaquim Nadal, ara abandonen un vaixell que s’enfonsa, es van comportar exactament igual, si no pitjor. Mai no van arriscar el seu càrrec per les idees que ara suposadament expliciten. Mai no van actuar en un altre sentit que no fos l’estrictament tàctic. Van ocupar el poder amb un tarannà d’Àtila: res no va créixer al PSC de Girona al marge del nadalisme. Deixant de banda la bona o mala gestió municipal, els que ara busquen aplaudiments populistes per no perdre quota de pantalla van deixar només un erm.

García Márquez em deixa aquest títol per resumir el que ha estat el PSC: història de la trista i càndida Ròtula i dels seus avariciosos usufructuaris.