• 29 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Juan Ramis-Pujol J. RAMIS-PUJOL, professor del Departament de Direcció d’Operacions i Innovació Esade (URL)

Poliglotes en la intimitat

És una autèntica llàstima que el nacionalisme espanyol més ortodox, una minoria amb probablement massa influència en el partit actual del Govern estatal, sembli com si necessités la negació de la diversitat per projectar la seva identitat amb comoditat. No cal dir que aquesta necessitat té molt poc de liberal, en el bon sentit de la paraula tal com la va encunyar John Stuart Mill, i molt d’absolutisme en la pitjor de les seves versions, ja que ve disfressat de democràcia avantguardista i exemplar. Tampoc no passaria la prova del bon punt mitjà, ni de la moderació, que ens van deixar savis del nivell de Sòcrates, Confuci o Buda.

Aquesta definició limitada del ser espanyol resulta poc sostenible. Queden pendents molta autocrítica i un petit exercici de realisme. La diversitat hi és des de fa temps i no desapareixerà. Hauríem d’observar com altres països, com ara Suïssa, han sabut integrar a la definició de la seva identitat la varietat de cada una de les seves cultures. Posaríem fi abans als plets que ens hipotequen, perdríem menys energia, ens centraríem en els veritables problemes de la ciutadania i evitaríem anar fent el ridícul.

L’Estatut valencià declara que la llengua pròpia és el valencià. El Govern de València va sol·licitar una definició del valencià d’acord amb l’Estatut. Els especialistes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) van oferir la definició. Indiquen que es tracta d’una llengua romànica que es parla a la Comunitat Valenciana, a les Balears, a Catalunya, a la franja de Ponent, al Rosselló i a l’Alguer, a Sardenya. Afirmen que en altres llocs es coneix com a català. És una demostració que, en anar perseguint quimeres, es corre el risc que surtin els trets per la culata.

Aquest culebrot té el risc de convertirse en el dia de la marmota. Els anglesos tenen una dita que els va com l’anell al dit: “Si ets en un forat, para de cavar!”. No esperem tanta saviesa en aquestes latituds. Als nostres verals probablement haurem d’esperar fins que el gra ens exploti a la cara. Santa paciència! En el fons, l’únic que alguns poden haver après és que gràcies a l’AVL són nous poliglotes, sense a més haver-se hagut d’esforçar; d’ara endavant també podran dir que parlen valencià, baleà i lapao en la intimitat.