• 29 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep-Maria Puigjaner

A propòsit d’una declaració d’amor

Al senyor Mariano Rajoy –que ens declarà el seu amor a les Cortes Españolas– i a tots els governants espanyols que diuen que estimen Catalunya i els catalans, els vull dir que personalment, com a català, no puc correspondre a aquest amor. Em sap greu que ni a mi ni a molts ciutadans catalans no ens arribin les ones internes de la manifestada estimació. I els explicaré per què no es capten aquestes ones: perquè estan buides de contingut real i no els acompanyen els fets. Es captaran el dia que els nostres amants comprenguin que una aclaparadora majoria de catalans volen ser el que són, és a dir, primàriament catalans, ciutadans de la nació catalana que es resisteixen que se’ls pretengui desnaturalitzar o residualitzar en benefici de la nació uniformadora.

Aquestes manifestacions d’amor tocaran la fibra cordial dels catalans el dia que el president Rajoy i els governants que el secunden arribin a la convicció que, malgrat els intents d’extinció que registra la història, el poble català existeix, la nació catalana és viva i no ha pogut ser assimilada, ni derrotada, ni sotmesa. Que serà el dia que es decideixin a dialogar d’igual a igual, amb propòsit de conviure amicalment en comptes de coexistir amb topades contínues. Que serà el dia que estiguin disposats a construir de debò una casa comuna, còmoda per als ciutadans de les nacions que la componen.

Seré (serem) sensible a aquest amor quan, assegudes en una taula rodona, sense presidència, cada nació hispànica exposi la seva raó d’existència i el seu anhel de persistència en el temps a venir. Celebraré (celebrarem) el dia que els qui pronuncien paraules d’amor –que ara no són ni senzilles ni tendres, com les de Serrat– passin als fets, que sorgeixen de l’estimació veraç i pregona. Que significa que es disposin a treballar per una nova Hispània –aquest és el nom que li escauria millor–, configurada per les nacions que conté, convertides en propietàries de ple dret de l’Estat comú. És a dir, plurinacional.

Ja sé que em diran que això és un somni. Un somni, però, que podria fer-se realitat si entre tots fóssim capaços d’introduir en el regiment de la cosa pública hispànica el principi de racionalitat, la calidesa de l’empatia i la convicció que no hi ha pacte si no és entre nacions d’idèntica jerarquia. Un somni que, ara com ara, no veig capaç de neutralitzar el procés de Catalunya cap al dret a decidir el seu futur.