• 29 abr. 2014
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Molt lleig

A Navarro li ha faltat un pam per atribuir a Mas l’agressió, tot i que la cosa ja ha anat per aquí

Agredir és un verb que es conjuga sense matisos. No hi ha mitges tintes que suavitzin l’acte, perquè entre una víctima i el seu agressor la raó està, sense pal·liatius, del costat de la víctima. No crec, doncs, que ningú pugui trobar cap justificació per explicar per què una persona s’acosta a una altra i l’agredeix. I, com deia Màrius Carol a can Basté, l’agredit té dret a un lògic plus d’indignació. Potser només hi ha un però, a l’absència de peròs d’aquesta argumentació: l’alienació mental. En aquest cas, l’agressió és igualment deplorable, però les causes són d’una altra trista naturalesa. Si no és el cas d’aquesta excepció, qualsevol motiu és exempt d’excuses. Davant l’agressió, tolerància zero. I és igual que l’agredit sigui del PP, PSC, CDC, ERC o qualsevol que aixequi una bandera, perquè davant els intolerants tots som de la mateixa família. Aquest preàmbul no és, per molt repetit, menys necessari, perquè es tracta del fonament de la civilització: la capacitat de debatre idees i resoldre conflictes, sense violentar-se.

Com no podria ser altrament, tot el que hem dit serveix per al cas de Pere Navarro, víctima d’una agressió repugnant. Quedi, doncs, rotundament clar que la crítica política que plantejo no es vincula al repudi frontal de l’agressió, que queda fora de tot debat. Però no pas l’ús polític que Navarro mateix està fent de l’agressió, i que és, des del meu punt de vista, deplorable. Primer, perquè juga amb la confusió i atribueix l’acte a un costat del debat sobiranista sense cap més dada que “la percepció”.

Si la senyora estigués vinculada a la “crispació” que assegura Navarro, es podria tractar de crispació econòmica, municipal, social o política, i en tots quatre casos els motius de l’agressora es podrien atribuir a la crisi, a un greuge local, als desnonaments, a la ideologia, etcètera. En l’últim cas, podria ser una socialista enfadada, una sobiranista enfadada, una pepera enfadada i una sursum corda enfadada, i en tots els casos seria només una agressora impresentable. Però, malgrat les múltiples opcions i que cap no embruteix l’opció ideològica, sinó només l’agressora, Navarro ho ha aprofitat per vendre el seu producte polític com l’únic dialogant i convertir els milions de persones que defensen la consulta en culpables d’una crispació insostenible que portaria a la violència. Li ha faltat un pam per atribuir a Mas l’agressió, tot i que la cosa ja ha anat per aquí. I això és lleig, perquè, posats a enfadar-nos, l’únic que és realment crispant és no permetre votar a un poble. I, a més, de la mateixa manera que la maldat dels agressors de Blanquerna no deslegitima aquells que defensen la unitat d’Espanya democràticament, l’agressió d’aquesta dona tampoc no ho fa, sigui quina sigui la seva opció. Pere Navarro ho sap i tot i així ho utilitza sense vergonya per vendre el producte. Tan malament ho té, que necessita caure tan baix?